La trampa del positivisme tòxic

L'altre dia vaig veure un article de la periodista i escriptora argentina Leila Guerriero que em va fer reflexionar sobre el tema del qual us vull parlar. Començava escrivint així: “¿Cuántas toneladas de autoayuda y ‘mindfulness’ hemos tragado para engendrar esa necesidad maníaca de encontrarle a todo una enseñanza? El dolor, a veces, es simplemente dolor, no purifica, no nos hace mejores, solo daña”.

En llegir-ho, vaig sentir la necessitat de parlar d'això, perquè és una cosa que des de fa molt temps m'he trobat en la vida quotidiana i que realment no es presta molta atenció a allò que hi ha darrere. Saps que és el positivisme tòxic? Quantes vegades has vist per internet o has escoltat frases com “tot anirà bé”, “no passa res, tot té solució, hi ha un aprenentatge darrere”, etc.? Et sonen, veritat? Doncs bé, la positivitat tòxica es refereix a la imposició d'un pensament positiu com l'única forma de solució als problemes, exigint que les persones evitin o neguin pensaments negatius i no expressin emocions negatives.

Aquest tipus de missatges genera en el fons molta frustració, ja que l'únic que fa és fer sentir culpable a l'altra persona de sentir-se malament, de manera indirecta estem dient: “Hi ha coses pitjors en la vida, deixa d'exagerar”. Estem invalidant emocions, estem fent que a tot preu l'altra persona es responsabilitzi d'allò que li passa o sent, quan simplement a vegades, no es pot fer res perquè cada ésser humà viu una situació complexa i única, cadascú de nosaltres té un procés vital pel qual ha de travessar, cadascú té el seu ritme d'assimilar i sentir allò que li passa, així que ningú té dret de dir-nos com ni quan hem de deixar de sentir-nos així. Per aquesta mena de coses hi ha cada vegada més ansietat i depressió, i és que no és casualitat que les xarxes socials siguin l'exemple més clar de positivitat tòxica: s'imposa una actitud falsament positiva, sobre generalitzant un estat feliç i optimista sigui la situació que sigui, silenciant les nostres emocions “negatives”.

El lloc perfecte per a això és Instagram i actualment també Tik-Tok. Veiem vides aparentment perfectes, consumim contingut de personatges i gent que només ens mostra la seva part més perfecta i feliç, tant en l'àmbit material com en l'àmbit físic, o de relacions. Sempre veiem que l'altre està millor que nosaltres, que l'altre és més feliç que jo, que l'altre sap dirigir la seva vida millor que jo. O pitjor encara: graven tutorials sobre com ser més feliç, tenir més èxit o fer desaparèixer la depressió. Hem de posar fi a això, perquè genera molt mal. La meva validesa es basa pel que sóc, per allò que faig o pel que els altres veuen en el meu perfil o en les meves històries? Així és com augmenta cada dia més les comparacions, la frustració, la culpa, etc., perquè no aconsegueixo que tot em vagi bé només amb una actitud positiva i força de voluntat (les tan famoses frases de Mr. Wonderful) que com a pla de màrqueting ha anat perfecte, però en la vida real, tot és completament diferent.

I és que no sé vosaltres, però, jo prefereixo molt més que algú m'abraci i em digui que no sap què dir o fer, que rigui o plori amb mi sense més, al fet que m’anul·lin o em facin sentir pitjor per permetre'm sentir el que sento, o utilitzar la tàctica que sortiré més fort d'això. No, no sortiré més fort de res. I potser aquest dolor és inútil, potser no aprenc d'això, potser no tot té explicació. I què? Simplement, acceptem-ho com el que és. No tinc per què tenir una llista de propòsits i objectius només començar l'any, o una llista infinita de gratituds, o llegir-me llibres d'autoajuda, o unes ganes enormes de menjar-me el món, perquè “any nou, vida nova”. Negar contínuament tot el fet negatiu que sentim és esgotador i a més, fa que a llarg termini ens bloquegem encara més, fins i tot sent incapaços d'expressar-nos obertament amb els altres.

Perquè també està bé no estar bé. I no passa res.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Ferran
Ostres, doncs estic molt en sintonia amb el que has escrit i expresat. Deixa'm afegir que aquest camí real que descrius és probablement el millor regal per aconseguir una expansió de la consciència i un desenvolupament de la personalitat potent, això sí, trobar
gent com tu en moments crítics, ajuda, i molt.
Bravo!!!
En resposta a Ferran
Paula Carpintero Barcelona
2.

Moltes gràcies Ferran per el teu comentari! Me'n alegro moltíssim que hagi resonat amb tu l'article, sempre intento que allò que escric faci reflexionar a les altres persones. Una abraçada!

  • 1
  • 0
Ferran Barcelona
1.

Ostres, doncs estic molt en sintonia amb el que has escrit i expresat. Deixa'm afegir que aquest camí real que descrius és probablement el millor regal per aconseguir una expansió de la consciència i un desenvolupament de la personalitat potent, això sí, trobar
gent com tu en moments crítics, ajuda, i molt.
Bravo!!!

  • 2
  • 0

Comenta aquest article