Recuperació amb drets: volem una xarxa assistencial més humana i comunitària

Des de les associacions de salut mental continuem preocupades per les mancances en l'atenció sociosanitària, que encara no està enfocada en la individualització de cada persona que pateix un diagnòstic i del seu entorn familiar. El que no podem permetre és que encara avui dia ens trobem amb moltes vulneracions dels nostres drets, així com situacions on la societat o les institucions ens discriminen només pel fet d'haver passat per una problemàtica de salut mental greu, un trastorn mental.

Com a ciutadans tenim dret a rebre una atenció sanitària equitativa, sense discriminació, que protegeixi les situacions de vulnerabilitat i amb un tracte respectuós. Però tinc sentiments de ràbia i impotència per les pràctiques coercitives, com les contencions mecàniques i la sobremedicació, que tant en el meu cas com en el de molts amics hem patit durant les hospitalitzacions. Hi ha hagut un control sobre la nostra llibertat i autonomia, amb molta mancança de compassió pel nostre patiment emocional. Tristament, aquestes situacions de vulneració encara les podem trobar en les institucions hospitalàries psiquiàtriques, no amb tanta força, per sort, com fa una o dues dècades. Per erradicar aquestes pràctiques que van en contra de la nostra dignitat, demanem suport polític per accedir a més recursos, més formació especialitzada, i així comptar amb més professionals (psiquiatres, psicòlegs, infermers, educadors socials). A banda calen incorporar alternatives terapèutiques en les unitats d'atenció psiquiàtrica, evitant que les estades dels pacients siguin de llarga durada.

Indubtablement, ens trobem amb més dificultats per poder continuar en el camí de la recuperació, ja que hi ha factors externs discriminatoris que perjudiquen el nostre benestar. Concretament, quan ens trobem bé anímicament, volem accedir a una feina digna i de qualitat; però això es complica quan ha passat molt de temps i tenim un buit en el currículum que no podem explicar amb sinceritat per por al rebuig. Fins i tot podem trobar estigma i precarietat en els treballs protegits pel fet de ser considerats persones amb discapacitat psíquica, molt diferent de les físiques. Aquesta discriminació laboral pot situar-nos davant una forta vulnerabilitat i que acabem optant per demanar una pensió per poder sobreviure. I, per cert, aquestes es podrien millorar econòmicament i ser més flexibles per aportar els nostres talents a la comunitat durant els períodes llargs on no hi ha malaltia mental i ens trobem amb fortalesa.

Una altra barrera amb la qual ens topem és la dificultat d'accedir a un habitatge digne per múltiples complicacions. D'una banda, la nostra precarietat econòmica, afegit a què podem topar-nos amb la discriminació a l'hora d'accedir al lloguer d'un pis si hi ha coneixement de haver patit un trastorn mental. També quan hi ha una triple discriminació pel fet de ser dona amb trastorn mental, que pateix violència de gènere i no pot assumir els costos d'una llar pròpia. La complexitat s'accentua pel fet que no hi ha suficients places de llars amb assistència de professionals per persones amb més vulnerabilitat. El conjunt d'aquestes situacions discriminatòries pot pertorbar la nostra recuperació, tindrem necessitat de més suport social, familiar i professional per recuperar el nostre benestar. I fins i tot aquestes problemàtiques poden ser motiu de recaigudes amb ingressos hospitalaris.

Hem de continuar posant el focus sobre aquestes discriminacions, i denunciar si cal, per minvar l'estigma social sobre els trastorns mentals que patim i anar cap a una societat amb menys prejudicis. Mentrestant, necessitem totes les eines que estiguin al nostre abast (teràpies psicològiques, medicació, grups de suport mutu, artteràpia, esport, alimentació, hàbits saludables, etc.) per evitar caure en l'autoestigma. És la nostra responsabilitat prendre consciència de les nostres capacitats i vulnerabilitats, i agafar el camí de l'autoconeixement per afrontar millor les situacions emocionalment complicades.

Les nostres demandes van encaminades a un canvi de paradigma de la xarxa assistencial, un model de recuperació centrat en la persona, tenint en compte el nostre entorn social i familiar, les nostres necessitats i capacitats. Que les relacions amb els professionals s'estableixin des de la confiança, respecte i diàleg, i no des del poder. L'èxit de la recuperació implica participar en la comunitat de forma activa, valorant tot el que podem aportar; així com valorar el paper tan rellevant que pot aportar en la recuperació d'altres, una persona que també ha patit una problemàtica en salut mental i s'ha recuperat (grups entre iguals o “peer to peer”).

En altres països europeus ja funcionen models de recuperació basats en la xarxa comunitària que són tot un èxit i dels que podem aprendre per continuar avançant: el Diàleg Obert a Finlàndia per atendre a persones amb símptomes psicòtics; microàrees assistencials obertes a Trieste (Itàlia); equips professionals d'infermeres a Buurtzorg (Holanda); la innovació social per fomentar la bona vida de Hilary Cottam (UK), etc.

Som moltes persones afectades en primera persona i familiars que hem patit vulneracions o discriminacions en l'atenció sanitària en salut mental o de la societat, però que som optimistes en què una millora del model assistencial en xarxa és possible, continuar treballant junts des de tots els sectors per enfortir la nostra recuperació, enfortir la salut mental de tota la comunitat des de la col·laboració i participació.