El maltractament a l’àmbit social

Van passant els anys i la situació social del nostre país va empitjorant. A la mala situació habitual per la manca d'inversió en la pota social de l'Estat del Benestar per part del Govern, hem d'afegir, en aquests darrers anys, els efectes nefastos de la pandèmia que estan repercutint en moltes famílies que mai s'havien vist afectades i no havien hagut de recórrer als serveis socials. Això és una realitat que en cap cas ens pot passar desapercebuda. La demanda als serveis socials es va incrementant any rere any.

Però no n'aprenem. En els nous pressupostos de la Generalitat, la despesa social se situa en la meitat de la despesa educativa i en un terç de la despesa sanitària. Una desproporció molt gran si hem de tenir en compte que la despesa social fa referència a les necessitats més bàsiques per a garantir la supervivència dels nostres ciutadans i ciutadanes. Com es pot observar, el tamboret amb les 3 potes (àmbit social, àmbit educatiu i àmbit sanitari) està molt i molt coix i no permet fer front a totes les necessitats que es presenten. Resulta incomprensible com, en una societat avançada del segle XXI com és la catalana, a mitjan any, des dels serveis socials ja s'ha de notificar a les persones que van a demanar ajut per a la seva supervivència, que no hi ha diners per ajudar-los i, per tant, s'han de buscar la vida a través d'entitats socials o d'altres maneres, com pot ser l'economia submergida.

Tampoc és de rebut com, una vegada més, les entitats socials (fundacions, associacions i tota mena d'oenagès) han de fer de “banc” de l'administració pública, avançant uns diners que no els hi han arribat i que, moltes vegades, ni tan sols saben si l'administració els hi concedirà en la sol·licitud d'una subvenció que no es resoldrà fins a final d'any, quan les entitats ja han hagut d'avançar, a fons perdut, els diners per a desenvolupar els projectes i serveis que tenen a disposició de les persones més vulnerables.

Quan van passant els anys i no es troba cap mena de solució per a garantir aquesta despesa que es va incrementant en l'àmbit social, precisament perquè s'incrementen les necessitats de les persones i famílies, i tampoc es troba la solució per a garantir un finançament estable i a llarg termini dels projectes i serveis de continuïtat que ofereixen les entitats socials sense dependre d'una subvenció anual o bianual, la conclusió és que els serveis socials continuen sent considerats com uns serveis de “segona divisió”, no es creu des de les instàncies polítiques en l'Estat del benestar i es continua fent palès el maltractament que pateix l'àmbit social i, en conseqüència, l'atenció a les persones més vulnerables.

El dia que les polítiques socials del nostre país i, en conseqüència els nostres legisladors, creguin en les persones, els pressupostos ho reflectiran d'una altra manera. Esperem que no triguem a veure-ho i que els nostres polítics es posin les piles.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article