Vides erràtiques en l’ocàs del progrés

La noció de progrés és tan atraient que encara ara s’usa àmpliament com a motiu de conversa i continua alimentant expectatives, malgrat que l’experiència quotidiana sovint estronqui el que s’entenia tradicionalment per progrés. I és que la idea ve de lluny. Podem afirmar que durant la major part del segle XX la confiança en el progrés era alhora una fe promulgada des del segle XIX i una constatació material en l’experiència de vida de les majories socials, especialment en les tres dècades daurades a Occident (1945-1975), marcades pel creixement econòmic i les polítiques públiques del model d’estat del benestar.

Ulrich Beck, en la seva obra La societat del risc (1986) afirmava que la fe en el progrés era “l’autoconfiança de la modernitat en la seva pròpia capacitat tècnica” com a força creativa de noves (i millors) condicions socials. La fe en el progrés és una ideologia: el progressisme. Significa que el canvi és l’estat natural del procés històric, segueix una línia evolutiva i és, en conseqüència, la condició de possibilitat per a la prosperitat col·lectiva. Per prosperar s’entén la millora experimentada en les condicions de vida. Si bé aquestes millores es produeixen fonamentalment gràcies a l’evolució incremental de l’àmbit tecnoeconòmic (creixement, productivitat, innovació), l’ideal progressista imputa una moral al canvi: l’extensió del benestar material ha de comportar la consolidació del sistema democràtic i un avenç igualment verificable dels trets morals de la societat. El progrés (constatable per la prosperitat realitzada) i el progressisme (la ideologia àmpliament compartida que legitima el procés continuat de canvi) produeixen un clima social de certesa orientada al futur, en què els projectes de vida poden encaixar en narratives realitzades de prosperitat. El treball és la clau de volta de la cohesió social i el mecanisme pel qual és possible prosperar, amb relativa independència del fet que l’estructura social expressi desigualtats. Ni que sigui per elevació (tot mantenint-se l’estructura de desigualtats), el sentir popular és que és possible millorar les condicions de vida.

Però la crisi del petroli de 1973 estronca la linealitat del progrés experimentat. És el punt d’inici d’una profunda reconfiguració sistèmica del procés de modernització capitalista i del posterior cicle de reconversió del model productiu en funció de la recerca de l’eficiència: reconversions industrials a gran escala, fragmentació i inici de deslocalització de processos productius, terciarització de l’economia. Durant la dècada dels 90 fins a l’actualitat —a l’inici de la denominada quarta revolució industrial— aquestes bases de reconversió s’intensifiquen per la globalització de l’economia, la disseminació global de les cadenes de valor, la continua innovació tecnològica que substitueix més força de treball que no en demanda, la capacitat de gestió a distància i a temps real gràcies a la tecnologia internet, i per la financiarització de l’economia, això és, l’evolució d’un tipus de capitalisme desvinculat de la producció de valor que fou causa principal de la Gran Recessió de 2008.

Aquestes condicions estructurals acumulades en el darrer mig segle desfan progressivament l’estàndard ideal de la plena ocupació com a catapulta cap a la prosperitat. Els estrategues de l’eficiència i el creixement econòmic adopten una estratègia de flexibilització en múltiples fronts econòmics: en el dret laboral (en relació a les tipologies contractuals i als nivells de protecció sobre el treball); en el de la localització del treball (que comporta desconcentració de força laboral i deslocalització de processos productius); en els horaris laborals (que es diversifiquen en funció de les variants condicions contractuals i les particularitats del sector serveis). La relació concomitant entre la reorganització dels processos productius i la innovació tecnològica sistemàtica possibilita que el creixement econòmic pugui combinar-se amb l’atur, que un augment de beneficis pugui comportar una reducció de personal, i que l’atur més la subocupació conformin l’estrat de la denominada exclusió social. D’aquí que l’estratègia de la flexibilització hagi acabat essent sinònim de precarització de les condicions de vida d’àmplies capes de la població.

Efectivament, aquestes transformacions en l’àmbit tecnoeconòmic tenen un profund impacte sobre el món de la vida. Les trajectòries biogràfiques segures i en línia ascendent col·lapsen. La desconcentració imperativa de l’activitat econòmica erosiona les comunitats (treball/fàbrica, barri/veïnat, família/rols de reproducció), perquè a aquestes els manca la lògica situacional del seu desenvolupament en el marc de la modernització industrial “tradicional”: concentració del treball i estandardització de les condicions socials. Ara, al progrés entès com a prosperitat col·lectiva resulta evident que no hi pot accedir tothom. I alhora: les posicions de classe obreres i mitjanes anteriorment donades per segures experimenten la possibilitat de retrocés posicional.

Amb tot, el panorama no seria complert si no es fa esment del fet que en aquest mateix període també es desenvolupa una crisi sistèmica que obeeix a una crítica cultural que s’escola entre la contundència de la geopolítica del segle XX. El context geopolític de la guerra freda produeix un risc de conflicte nuclear com a primera gran amenaça universal contra la vida, promoguda per la pròpia capacitat humana de generar una tecnologia de destrucció global. I durant els 70 i 80 es va prenent consciència dels límits de sostenibilitat del sistema econòmic, independentment de les versions de la modernització, sigui la capitalista o la pròpia del “socialisme real”. L’Informe Meadows (Club de Roma, 1972) és taxatiu en aquest sentit. Aquesta és la segona gran amenaça universal contra la vida i la base substantiva del concepte de “societat del risc” de Beck: el progrés tecnoeconòmic produeix riscos que superen fronteres i en el límit tenen un impacte universal d’inseguretat que desdibuixa les posicions de classe. A la consciència d’aquests riscos s’hi arriba bàsicament per via del coneixement i es projecta cara al futur com a catàstrofe.

En resum: el procés de transformació del sistema tecnoeconòmic que ja no constitueix una palanca d’inclusió social, més la producció social de riscos de base militar i medi ambiental, constitueixen sengles torpedes a la línia de flotació en la experimentació del progrés i en la consistència de la ideologia progressista. Ara, el paradigma estructural de les nostres societats es la desagregació social, una nova estructura social que té per conseqüència la producció d’individus amb un alt risc d’experimentar trajectòries biogràfiques erràtiques entre un clima sistèmic d’inseguretat vital permanent. Inseguretat de la que només l’1% més ric de la població, aquelles més de 2.000 persones mil milionàries que posseeixen el doble que 6.900 milions de persones plegades, se’n pot sostraure plenament. Almenys per ara.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article