El repte de l'autonomia personal: amb bones intencions no n'hi ha prou


L'evolució demogràfica al nostre país i a la resta del món representa un repte que no es pot defugir. Les persones amb discapacitat actualment ja representen un percentatge molt rellevant de la població (un 12% només els reconeguts legalment), però l'envelliment progressiu incidirà en un augment molt important de les persones que necessiten d'algú al seu costat per tirar endavant.

Davant d'això des de les administracions s'han plantejat iniciatives com ara la Llei de dependència, i s'ofereixen multitud de serveis, ajuts i prestacions. Però les persones que haurien de gaudir de tots aquests serveis públics segueixen trobant-se amb dificultats, com ara:

- L'aplicació a la pràctica de la Llei de dependència deixa molt a desitjar (manca de recursos, retards...).
- Existeix una multiplicitat de referents i fonts d'informació, cosa que causa confusió.
- L'actual crisi ho agreuja tot, reduint els recursos públics per atendre aquests serveis.

Tanmateix en la meva opinió hi ha una dificultat fonamental en la què sovint no es pensa: tots els serveis de l'administració estan organitzats d'acord amb la seva pròpia estructura departamental i no tenint en compte com són les persones. Per exemple, pensem a quantes portes haurà de trucar una persona gran, que a més doni la circumstància que és dona, immigrant i va amb cadira de rodes.

Sabem que hi ha multitud d'iniciatives a tots els nivells de la societat civil, però malgrat la bona voluntat, de vegades no se n'extreu tot el potencial o no arriben a bon port degut en bona part a la dificultat d'alinear aquestes iniciatives i lligar-les amb d'altres, aprofitant les sinèrgies. De vegades sembla que estem constantment reinventant la roda, i en moltes ocasions les persones beneficiàries potencials ni tan sols saben que a dues passes existeix quelcom que els podria servir per millorar molt la seva qualitat de vida.

Tot això afecta especialment aquelles persones en situació més vulnerable.

Què s'hi pot fer? Com es pot treballar des de l'àmbit social –però també des del privat i des de l'administració– per afrontar aquesta situació? I voldria evitar entrar en qüestions polítiques, especialment en les dates en què ens movem.

Cal alinear esforços, cal buscar la manera que les persones que realment necessiten suport per al seu dia a dia i aquelles persones i institucions que volen oferir aquest suport es trobin, es coneguin i aprenguin els uns dels altres per tal de construir entre tots un sistema més eficaç i més eficient, sense trepitjar-nos ni fer esforços innecessaris.

Aconseguir la màxima eficiència és fonamental per tal de rendibilitzar els recursos disponibles. Cal ser realistes, tal com estan les coses no arribaran molts més recursos. De vegades les persones l'únic que necessiten és algú que els expliqui com fer unes coses determinades, on han d'anar per fer un determinat tràmit o qui els pot assessorar sobre la seva situació. I aquests són exemples de com es pot millorar la qualitat de vida de moltes persones de manera eficient, si es fa bé.

Vull proposar un enfocament que aprofiti les noves tecnologies i en especial l'esperit del web 2.0 com a forma de col·laboració social. Per què no plantejar un portal que centralitzi tota la informació i recursos disponibles en matèria d'autonomia personal? De la mateixa manera que la Wikipedia és avui dia l'enciclopèdia de referència a nivell mundial, jo em plantejo un lloc a on les persones puguin trobar la informació que necessiten, i a on tothom pugui participar-hi per ampliar-la. Des de quines prestacions em corresponen per la meva situació personal fins a un manual de petits trucs domèstics per a fer les mateixes coses de sempre amb menys esforç i amb independència.

Aquest portal hauria de ser útil no només per a les persones que cerquen aquesta informació, sinó també per tots aquells organismes i institucions públics i privats que treballen en el sector de l'autonomia personal, de manera que coneguin millor les necessitats dels seus beneficiaris, detectin mancances i puguin treballar en xarxa.

En definitiva, seria una via per atacar l'arrel del problema, donant eines a les institucions per a millorar els seus serveis a la vegada que s'ofereix una informació més valuosa a les persones, i se'ls dóna veu (i vot) per a col·laborar-hi amb el seu propi coneixement i experiència.

Això és només una idea i n'hi poden haver moltes d'altres igual o més vàlides. El que no val és conformar-se o dir-se que amb "la que està caient", ja ens està bé tal com estem. I sobretot les administracions han de ser conscients del paper que juguen, elles tenen una gran part de la responsabilitat envers aquest tema.

Depenent dels recursos que hi posem, les persones seran més o menys dependents, però els recursos s'han de posar. És necessari, inevitable i és de justícia. Però també és cert que destinar recursos a fer els entorns públics i privats accessibles, a crear uns productes més senzills i usables per a tothom, a oferir uns serveis sense barreres i a explicar a les persones el que necessiten per fer-los la vida més senzilla suposa una inversió de futur. Serveix per a aconseguir que més persones puguin dur una vida autònoma durant més temps, i això no és només un important benefici econòmic –que ho és–, sinó –i més important– un benefici social incalculable.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Francesc Aragall Barcelona
4.

N'he sentit parlar, i molt be del Consorci. Fins finals de setembre estaré bastant ocupat però si vols m'envies un mail a la fundació i mirem de quedar.
Fins aviat

  • 0
  • 0
Julio
3.
Animo Francesc, como gota malaya, esta batalla no se acabará nunca. Nos tenemos que relevar y rebelar ante esta permanente respuesta de rechazo a lo diferente. ¿Pero es que todavía no nos hemos enterado de que cada uno de nosotros, los ciudadanos, pasamos a lo largo de nuestra vida un tercio de la misma en situación de dependencia? Somos mezquinos mentales. Si lo asumiéramos, nuestros politicos no tendrían más remedio que salir a la palestra con la lección aprendida y se solucionarían los temas !ya¡. Estoy de acuerdo con la aplicación de las TIC al campo de la eliminación de barreras y para este tipo de empresas, deberíamos de aportar capital humano y social.
  • 0
  • 0
Edgar Vinyals
2.
Com molt bé diu la Cristina tot són veritats absolutes. Tant de bò el panorama burocràtic millori per agilitzar tots els tràmits.

Les entitats oferim a l´administració una font de recursos per als ciutadans i paradoxalment ens trobem amb moltes dificultats que provenen dels ens públic.

Per exemple: Per registrar els serveis d´una entitat que programa activitats inclusives estem obligats a realitzar un registre per cada col.lectiu. El resultat és que si vols incloure el concepte de diversitat funcional, infància i joves, gent gran e immigrants per un servei inclusiu em de realitzar ens trobem que em de censar-nos 8 vegades a Acció Social i Ciutadania.

Seguirem omplint-nos la boca a les eleccions amb la paraula inclusió social??...

Com diria la meva avia: "para mear y no echar gota..."
  • 0
  • 0
Cristina
1.
Hola Francesc,
quantes veritats hi trobo en el teu article!!! Quasi tantes com dificultats per executar-lo!! Crec que això sí són paraules majors, però també crec que es un tema molt gran i complex i que estaria molt bé que realment la teva veu es sentís a tot arreu i es fes un cop de cap al respecte, un anàlisi profund del tema i algun acció al respecte, tot i que ho trobo francament complicat.
Ara mateix reenvio per mail el teu artícle a gent de l'àmbit perquè la teva veu sigui escoltada.
Estàs convidat a conèixer el nostre centre, el Consorci Sant Gregori, és un primer pas perquè aquí veiem i trobem molts d'aquests obstacles a diari. Pots posar-te amb contacte amb mi trucant directament.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article