Una educació poc valorada

L'escolarització és un dret inalienable a qualsevol persona. En aquest país, afortunadament, tothom té aquest dret i és obligació de les administracions garantir-lo. No tota l'adolescència, però, té uns entorns i unes circumstàncies proclius a poder seguir un sistema pensat per entorns més o menys organitzats i ordenats.

Aquesta altra adolescència, que per les seves circumstàncies vitals es veuen impossibilitades a seguir la docència reglada, tenen, però, un servei que actua com a paracaigudes i que en moltes ocasions els permet redreçar el rumb i reinserir-se amb èxit als estudis i a la societat. Una tasca que no seria possible sense el treball incansable, compromès i ferm de les professionals que cada dia es deixen la pell en les unitats d'escolarització compartida, conegudes com a UEC's.

Tractar de reconciliar aquesta adolescència amb l'aprenentatge requereix molta imaginació, adaptabilitat i treballar amb eines interdisciplinars. Una tasca que només poden fer professionals amb un gran bagatge i una formació especialitzada en l'àmbit socioeducatiu.

És per això que no s'entén que avui dia, l'administració tingui un tracte diferencial amb aquestes professionals, que les discrimini a l'hora de tenir accés a formacions que ofereix per a la resta de professionals de l'ensenyament, de dotar-los de centres en condicions, i de dotar-les d'unes condicions de treball homologables a tot el sector educatiu i de reconeixement de cara a ofertes públiques de les mateixes administracions. En algunes ocasions sembla com si la capacitat de les professionals de les UEC's per fer tota mena de tasques en l'acompanyament, atenció i educació d'aquesta adolescència sigui un greuge pel seu reconeixement i no es valorés com a tasca docent.

Les societats avançades es distingeixen per saber donar un bon tracte a les persones amb més dificultats, per garantir la igualtat d'oportunitats amb l'objectiu que ningú no quedi enrere. És per això, que en aquestes societats es té especial cura amb fer que els programes inclusius siguin un eix fonamental de desenvolupament i aprofitament de talent. De res no serveix que ens omplim la boca de discursos sobre la inclusió social quan, a l'hora de la veritat, les polítiques públiques abandonen a la seva sort aquells qui més necessitats tenen i a aquells que, per vocació, cedeixen les seves millors capacitats per mirar que tothom tingui l'oportunitat de créixer, vinguin d'on vinguin i siguin quines siguin les seves circumstàncies.

Aquest article d’opinió ha estat escrit per la Comissió de UECS de FEDAIA