Les residències i centres de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual i la pandèmia

Diuen que és en les situacions excepcionals on es posa de manifest el millor i el pitjor de cada societat. Aquest temps que poca gent s'hauria imaginat haver de viure ens han mostrat que coses que creiem consolidades, en realitat ho estaven ben poc.

El primer que s'ha posat en evidència ha estat que no disposàvem d'un sistema sanitari tan bo com ens pensàvem. No comptàvem amb prou recursos, alguns de tan senzills com les mascaretes i d'altres més complexos com els respiradors. Tampoc hi havia l'estructura en salut pública per evitar que una infecció s'escampi, ni segurament existien les habilitats professionals suficients per a convèncer la població a adoptar aquells comportaments que protegeixen tothom.

El sistema de protecció social ha estat sempre la baula feble de l'estat del benestar. Sempre hi ha hagut més demandes que solucions, i el coronavirus ha deixat al descobert moltes mancances ja existents. Són coneguts els estralls que ha fet a les residències de gent gran, però en aquest text es parlarà de les conseqüències sobre un altre col·lectiu molt més minoritari que no ha rebut l'atenció adequada: les persones amb gran discapacitat intel·lectual, moltes també amb altres alteracions orgàniques i físiques, que són ateses en residències i centres de dia específics per a elles.

Els centres de dia són equipaments on els usuaris romanen durant el dia, on reben atenció professional de tipus rehabilitador, socialitzador i de salut. L'horari és similar al de les escoles, però s'hi ofereix atenció tots els mesos de l'any.

El dia 13 de març de l'any 2020 es van tancar els centres de dia. Alguns usuaris van romandre en el seu domicili gairebé sis mesos, cuidats per la seva família, que també van haver de continuar amb la seva vida quotidiana. Ningú no els va preguntar com s'ho feien, ni si podien conciliar. Tenir un infant aïllat a casa pot ser força feixuc. Com devia ser conviure sis mesos amb una persona adulta amb discapacitat intel·lectual les 24 hores del dia, sense tenir ni idea de quan s'acabarà aquest mal son? Algú amb responsabilitat i sensibilitat ho va pensar? Potser ho va pensar, però no hi va haver cap reacció posterior al pensament.

Des del desenvolupament de la llei de la dependència, alguns progenitors que cuidaven un fill o filla amb una gran discapacitat percebien un ajut com a concepte de cuidador no professional. Aquest ajut el van deixar de rebre quan va ingressar en un centre de dia; amb la pandèmia, quan tornaven a ser cuidats a casa seva, sembla que aquesta prestació no es va activar. Podria ser que els centres de dia, que van estar tancats tant de temps, fossin una petita font d'estalvi per a l'administració? Es van estalviar el transport, les suplències durant les vacances, el material, l'alimentació...

Amb l'edat, moltes de les persones que acullen els centres de dia ingressen en una residència. La vida a la residència —sempre que es pot— és compartida amb la de la llar familiar: a la residència hi reben rehabilitació i socialització i a la llar l'estimació de la família. Són espais complementaris.

A l'inici de la pandèmia, les famílies dels usuaris de les residències van haver d'optar entre emportar-se'ls a casa o bé per deixar-los a la residència, primer sense més relació que la virtual i després amb severes restriccions de visites. Als qui viuen en residències per a persones amb gran discapacitat intel·lectual se'ls han aplicat uns protocols que gairebé són els mateixos que els de les residències de gent gran: aïllaments de 10/15 dies si es volia retornar a la residència —ara ja corregit— o el tancament de la residència cada vegada que hi ha una persona positiva, perquè la interpretació de contacte estret és molt restringida: els treballadors poden fer la seva vida habitual (molt més lliure que la dels residents) i els usuaris han de romandre aïllats de les seves famílies encara que els tests siguin negatius.

Les precaucions dels protocols que han de guiar l'atenció als centres de dia i les residències, fan pensar que l'administració no es refia de les famílies, sembla que pensi que seran poc curoses i encomanaran la malaltia als seus fills.

Ja fa temps que, a temporades, a molta gent li sembla que la vida s'ha normalitzat. Per culpa d'aquesta falsa seguretat el virus ja s'ha estès diverses vegades. Això vol dir que cada vegada que passa, les residències i els centres de dia seran castigats amb restriccions. Restriccions que sempre estan adreçades als usuaris i als seus familiars, com si se'ls fes responsables dels contagis, sense tenir en compte que en aquests equipaments hi interaccionen moltes altres persones que probablement tenen una vida social molt més àmplia.

Les famílies de les persones amb gran discapacitat intel·lectual necessiten, per confiar en les institucions, que se'ls faci cas i es posin a la disposició dels centres els recursos adequats. També que, quan hi hagi un rebrot de la Covid-19 a la comunitat —ara que gairebé tota la gent dels centres està vacunada i els pocs positius són asimptomàtics— les persones que estan institucionalitzades no pateixin les conseqüències d'uns protocols poc ajustats a les seves necessitats.

 

Aquest article d’opinió ha estat escrit per la Montserrat Roca, membre del Sindicat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article