Els bancs i la fractura digital en la gent gran

Hi ha un col·lectiu de persones grans que ho estan passant molt malament amb el tracte que reben de les entitats bancàries. No voldria ser oportunista perquè és un tema candent, però ja fa molt de temps que em preocupa, no tant per mi, perquè amb l'ajut dels fills, voluntat i esforç podem sobreviure en la situació actual. Si mirem dades, diuen que en els últims deu anys, els bancs i caixes, han tancat unes 24.000 oficines i en vuit o nou anys potser en tancaran unes 20.000 mes. Els jubilats, som uns deu milions, amb l'obligació de tenir la paga domiciliada.

Què ha passat aquests últims anys? S'ha aprofitat la digitalització per obtenir un benefici en temps i d'estalvi de treballadors, per desposseir les seus bancàries del tracte personal i de l'atenció digna al client, que per qüestió d'edat i de vulnerabilitat és la franja dels jubilats. Hi ha entitats bancàries, antigues caixes d'estalvis, que, abans, s'havien caracteritzat per atendre les necessitats i la protecció de la gent gran i la vellesa en general, però, aquestes, han corregut igual o més que els altres per oblidar la seva trajectòria d'obra social, com si no s'hagués practicat mai.

La digitalització no hauria de ser la causa de crear tantes barreres i exclusions als col·lectius més vulnerables. Només cal anar a alguna sucursal bancària després de les 11 del matí en què moltes han tancat la caixa i no atenen si no hi ha cita prèvia. De debò és necessari fer matinar els avis i àvies per fer alguna gestió bancària o retirar diners del taulell? Per alguns això ja és una missió impossible.

El col·lectiu que viu en pobles petits on han tancat totes les sucursals, inclús eliminat els caixers, pateix una situació insòlita, en la que el grup de la gent gran no pot disposar lliurement dels diners i necessita l'ajut, l'atenció i la feina de terceres persones quan, les entitats que han tancat, es beneficien dels diners i dels interessos de les pagues de jubilació d'aquestes persones. Una amiga, que viu a un poble mitjà, em va explicar que hi ha avis que porten anotat el codi per accedir al caixer en un paper que lliuren a persones que passen per allà demanant que els retirin els diners del caixer.

Aquests dies, un metge jubilat ha iniciat una campanya de denúncia que ha aconseguit cridar l'atenció del governador del Banc d'Espanya, però hi haurà algun canvi? Sent realistes, de tot el gruix de pensionistes actuals, alguns o molts es podran incorporar al món digital, però per molts d'altres això no serà possible. Han arribat tard, per edat, capacitats, oportunitats i moltes altres circumstàncies. És similar quan el segle XIX hi havia moltes persones que per diferents motius no podien accedir a l'alfabetització, ja que no tothom anava a l'escola. Amb el món digital passa el mateix.

Un servei públic, com el de la banca, ha de reflexionar sobre aquesta realitat i trobar la manera per tal que el col·lectiu dels més vulnerables pugui tornar a tenir la dignitat i la llibertat de gestionar personalment els seus estalvis o les seves pagues. No és lícit que el banc demani que siguin els fills o nets qui gestioni el compte d'una persona gran que no està afectada de cap demència i que només té anys a sobre. Els diners físics encara són necessaris i imprescindibles pel col·lectiu al qual ens referim.

En acabar l'escrit he sentit als mitjans de comunicació que el senyor San Juan, el metge que va engegar una campanya de recollida de signatures, les ha pogut lliurar al Govern. N'ha recollit gairebé 500.000. Esperem que sigui el començament d'un nou plantejament de la banca cap al col·lectiu de la gent gran i a tota la població, en general.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article