El paper de l’educació en el lleure als “barris”

A les acaballes del 2021, la Generalitat de Catalunya concedia la Creu de Sant Jordi a Fundesplai. Un reconeixement més que merescut tant pel paper actual que juga l'entitat en l'educació d'infants i joves, com pel fins ara poc reconegut paper que han tingut les entitats de lleure, en la construcció social i comunitària dels nostres barris i ciutats.

És clau el paper que han jugat les entitats d'educació en el lleure en la història educativa del nostre país i crec que caldria que féssim un esforç col·lectiu de reconeixement i de recuperació. Lluny queden els treballs de recollida d'experiències de pedagogia social que feu la Fundació Bofill i Servei de Cultura Popular al començament dels anys noranta. La Creu de Sant Jordi de Fundesplai o la celebració dels 50 anys d'esplais com el Mowgli de Cornellà, poden ser una bona excusa per fer aquesta recuperació.

Durant les primeres dècades de la democràcia a Catalunya (1970-1980) van ser molts els “Esplais de Barri”, les entitats d'educació d'infants i joves en el temps de lleure, que van proliferar per les ciutats de l'Àrea Metropolitana. Els esplais feien activitat en moments de crisi econòmica, pobresa i conflictivitat social, i van ser claus en determinats barris de rendes més baixes i dèficits estructurals de la ciutat de Barcelona i de ciutats com Cornellà, l'Hospitalet, Badalona o el Prat.

Eren alguns dels barris de “l'heroïna”, dels espais públics degradats, de l'atur i del fracàs o de l'abandonament escolar i posteriorment, ja als anys noranta, van rebre la gran onada migratòria extracomunitària. Eren barris singulars i les seves entitats d'educació en el lleure, per força, van tenir una història i una manera de treballar diferents que van permetre a molts joves somiar amb un futur diferent del que les seves condicions de vida materials i estructural (barris, família, institucions) els oferien.

Aquells esplais completaven, o substituïen, el que no podien oferir les escoles del moment, bàsicament públiques, perquè eren institucions educatives en construcció i, en alguns casos, en profunda transformació després de l'etapa franquista. Comptaven amb pocs recursos i encara amb “mestres i professors/es” formats per aplicar un sistema educatiu academicista, estricte i anquilosat que expulsava amb enorme facilitat a bona part dels infants i joves.

Per altra banda, les situacions de dificultats socioeconòmiques que patien moltes de les famílies els impedien poder tenir un paper educatiu més significatiu pels seus fills i filles, que necessitaven referents positius i motivadors per promocionar socialment i per conèixer el seu entorn i el país on vivien. Molt poques “famílies de barri” podien portar els seus fills de vacances o de viatge i menys encara podien acompanyar o pagar activitats culturals o educatives extraescolars.

Aquesta realitat social activà els moviments associatius de l'època, especialment al moviment veïnal, el cristianisme de base i el sindicalisme de classe, que es preocuparen d'intentar oferir alternatives educatives i d'oci als infants i joves dels seus barris. D'aquesta aliança neixen moltes entitats esportives, culturals i d'educació en el lleure que amb l'arribada dels ajuntaments democràtics el 1979 es van consolidar en molts barris.

Els esplais, doncs, surten de la comunitat i per la comunitat, en un moment de necessitat educativa i cultural i van tenir un paper significatiu en la socialització d'infants, fent-los prendre consciència de la seva pròpia realitat de dificultat personal o comunitària i treballant de forma col·lectiva per canviar-la. El pas per l'esplai va permetre a la infància i la joventut del moment transformar la seva visió de la realitat personal i familiar i del seu entorn, coneixent i relacionant-se amb el seu barri de manera diferent i ampliant horitzons culturals i de relacions.

La gran majoria d'infants i joves van descobrir la història, la natura i la geografia de Catalunya a partir de les activitats, de les sortides, dels campaments i colònies que organitzaven els esplais. Són les activitats més valorades i recordades. Són segurament el tret més distintiu del món de l'esplai. Poder deixar per uns dies o unes hores les places i els carrers mal urbanitzats dels seus barris carregats de contaminació i descobrir la natura, les muntanyes, els llacs i els rius de Catalunya va ser una experiència clau i significativa pels infants i joves d'aquells esplais. Sortien del barri, visitaven indrets desconeguts fins aleshores i en tornaven amb pares i germans per ensenyar-los-ho.

El pas per l'esplai va permetre ampliar aprenentatges i habilitats personals i reorientar tant l'activitat acadèmica com l'itinerari professional. Perquè ens entenguem, l'esplai ha estat espai de promoció social i escola de participació, la base des de la qual aprendre a participar i que ha facilitat que la gent que hi ha passat hagi continuat vinculada als moviments socials i a l'associacionisme de tota mena.

Molts d'aquells esplais de barri ja han desaparegut o sobreviuen incorporats en Moviments de lleure més amplis com FUNDESPLAI-Federació Catalana de l'Esplai, ESPLAC, Escoltes Catalans o el Moviment d'Esplais Cristians, però aquella manera de treballar i el paper que van jugar per millorar les condicions de vida dels infants i joves dels seus barris i les seves oportunitats per promocionar socialment està en molts adults actuals, ciutadans “normalitzats” d'aquestes ciutats metropolitanes.

Res és igual avui, però més de 50 anys després de la creació de les primeres entitats de lleure a Catalunya, els barris més vulnerables tornen a tenir necessitat d'espais educatius, de compromís comunitari i de promoció social. Les escoles i instituts, i els serveis públics en general s'han desplegat de forma destacada en els barris populars, però moltes de les persones que van viure en barris metropolitans encara vulnerables ja no ho fan i les noves generacions d'infants i joves tornen a tenir necessitat de reforçar els seus espais d'aprenentatge i de construcció de relació amb el seu entorn i el territori.

És difícil que es repeteixi aquella aliança comunitària dels anys 70 i 80, però els poders públics han de treballar per facilitar quelcom similar. Avui encara és necessari que les nenes i els nens del Pedró, Lindavista, Sant Ildefons, Sant Roc, Sant Cosme, Cerdanyola, Bon Pastor o el Carmel tinguin accés a l'educació en el lleure. Els esplais continuen sent necessaris als nostres barris.