Les sindicatures municipals de greuges al segle XXI

Alemanya té un greu problema amb l'excés de burocràcia a l'administració. Les persones amb Covid-19 que havien de fer quarantena durant deu dies, rebien les instruccions de l'administració pública en cartes amb una data d'emissió posterior als deu dies de confinament. Absurd, oi?
 
A Catalunya, podem dir que passen coses semblants, com constatem les síndiques i els síndics municipals de greuges que defensem la ciutadania dels nostres pobles i ciutats. El llenguatge recarregat i excessivament jurídic de l'administració pública fa que, per a moltes persones, les comunicacions dels seus ajuntaments sonin a “la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part”, com parodiava Groucho Marx a Una nit a l'òpera. Les cites prèvies, l'administració electrònica, la impersonalitat de les gestions que ha portat la pandèmia, han vingut per quedar-se, atrapant la ciutadania en un laberint de desconcert semblant al que descrivia Franz Kafka a El procés. I, moltes vegades, som nosaltres les encarregades d'explicar, aconsellar, traduir i orientar les persones respecte al que els ha dit la seva administració pública de proximitat.
 
Les ciutats i pobles que tenen la fortuna de comptar amb un síndic o síndica local, donen la possibilitat a les persones que hi viuen de disposar d'una institució molt propera, que parla el mateix idioma que la ciutadania, i que l'ajuda a orientar-se en la densa jungla de la burocràcia de l'administració pública. I aquest acompanyament, amb el daltabaix que va suposar la Covid-19 per les relacions de la ciutadania amb l'administració, s'ha constatat com a més necessari que mai.
 
Les sindicatures municipals de greuges s'han vist com a institucions cabdals per acompanyar la ciutadania i protegir-la de la indefensió que els genera l'administració allunyada, digital i impersonal que es troben en molts casos. L'exercici d'intermediació permet escurçar la bretxa digital, la bretxa d'edat, la bretxa educativa, la bretxa de comunicació i tantes d'altres, que es donen entre la ciutadania i l'administració pública.
 
I, certament, les nostres institucions tenen competències i missions que poden semblar més elevades; però per mi, el gran repte de les sindicatures municipals del segle XXI, continuarà sent, ara més que mai, servir d'enllaç entre les persones i la maquinària burocràtica de les nostres administracions públiques.