La immigració a l’escola

A l'escola es parla sovint d'immigració. Especialment, de la integració de l'alumnat d'origen estranger. En el nostre país funcionen unes quantes aules d'acollida que malden per fer una feina que els sobrepassa, perquè: què vol dir acollida?

El fet migratori és extraordinàriament complex, tant, que calen diverses generacions per completar el dol migratori. L'escola és una de les eines més potents que tenim a mà per afavorir les oportunitats de l'alumnat immigrant, però la visió que es té del fenomen és reduïda: la implicació emocional de l'emigració i de la immigració queda lluny de l'imaginari de la comunitat escolar; tant del professorat, com de l'administració, l'alumnat i les famílies de la terra d'acollida.

Marianne Franke-Gricksch en el seu llibre Eres uno de nosotros escriu: “A partir de numerosos trabajos, sé, que en los hijos de padres emigrados aflora el amor y la nostalgia por la patria que abandonaron, aunque en su mayoría ni conozcan ese país, y aun cuando los padres, por lo general, no lo añoren y se empeñen francamente en brindar a sus hijos una buena patria nueva.”, (pàgina 188, 3r paràgraf).

Cal reconèixer aquesta enyorança i comprendre la situació d'impàs, de terra de ningú que viuen molts nois i noies nascuts a casa nostra i d'origen estranger.

A l'escola ens ocupem que l'alumnat nouvingut adquireixi una competència suficient en la llengua vehicular perquè pugui seguir els aprenentatges amb normalitat, però no comprenem l'espai emocional que ocupa el fet de canviar de país o de néixer en un país diferent del dels teus pares.

Quan algú ha de deixar la terra que l'ha vist néixer per raons econòmiques emprèn un viatge de vida. Abandona una part important de la seva identitat i adquireix l'estatus d'emigrant, possiblement per ell i per la generació següent, com a mínim. Alguns guarden rancor per la terra d'origen que no els ha pogut alimentar i els obliga a marxar. D'altres senten nostàlgia cap a aquesta terra que guarda les seves arrels. També n'hi ha que senten ràbia cap a la terra d'acollida que s'aprofita de la seva necessitat per créixer i enriquir-se. I, en canvi, d'altres senten agraïment cap aquesta nova terra que els dona oportunitats.

La mirada cap a ells es transforma i en la terra d'origen es converteixen en els “espanyols” o els “estrangers” que només visiten el país durant les vacances, mentre que en la terra d'acollida són immigrants, de 1a, 2a o, fins i tot, 3a generació.

Ho mirem prou bé això a l'escola? Reconeixem i acollim el dol migratori? Valorem el coratge de qui fa les maletes i s'aventura a un viatge al desconegut?

L'emigrant no només deixa enrere amics i familiars, també perd els paisatges de referència, les botigues, els carrers que l'han vist créixer. Abandona la seva comunitat i la seva cultura, el seu estil de vida, les seves tradicions, i emprèn un viatge incert, de vegades perillós, cap a un futur també incert.

Emigrar és un tabú. Quan m'he atrevit a preguntar a algun alumne com va venir el seu pare, la majoria em diuen: “en avión”. Només recordo un cas d'un alumne que va explicar-me que el seu pare havia vingut amagat als baixos d'un camió. Que valent!, li vaig dir, i la cara se li va il·luminar quan algú va reconèixer l'esforç i el coratge d'arriscar la pròpia vida per un futur millor.

No parlem amb naturalitat dels països d'origen del nostre alumnat, ni de la seva llengua ni de la seva cultura. No fem prou jornades d'interculturalitat ni treballem la geografia i la història dels països d'origen. Els pobres no compten.

Tenim por, por que algú s'ofengui si fem espai a l'estranger, si reconeixem i valorem, si dignifiquem les arrels del nostre alumnat immigrant. I és quan dignifiquem que afavorim la igualtat d'oportunitats.