Delictes que prescriuen, seqüeles que no desapareixen

Arxivats judicialment els abusos i assetjaments sexuals a infants i adolescents als Maristes, els de l'Escola Barcelona, els denunciats per l'Alejandro Palomas a La Salle de Premià de Mar i així tants d'altres. Després de l'impacte mediàtic de les denúncies en els mitjans de comunicació, que només són la punta d'un iceberg, la crua realitat judicial dona per tancats els casos sota el fonament de la prescripció.

Hi ha hagut un canvi en la legislació actual sobre la institució de la prescripció en aquests casos, donat que no prescriuran fins als 55 anys de les víctimes, ja que són delictes que tenen 20 anys de prescripció a comptar a partir dels 35 anys de la persona que els pateix. Aquesta modificació no és retroactiva i llavors és d'aplicació la legislació que hi havia quan es van cometre els delictes (10 anys a partir dels 18 anys de la víctima).

En aquests casos, la prescripció comporta la impunitat dels agressors i el desemparament de les víctimes. Aquesta prescripció en seu judicial genera un gran sentiment d'impotència. Això ens hauria de fer reflexionar sobre quina és la finalitat de la prescripció penal. L'objectiu és no perseguir de forma indefinida determinats delictes en què no s'hagin iniciat actuacions penals per desconeixements dels fets delictius o de la identitat de l'autor, o per endarreriments o negligències atribuïbles a l'administració de justícia.

No obstant això, en els casos d'abusos i assetjaments a infants i adolescents no es dona cap d'aquests tres supòsits. Els fets són coneguts per les víctimes, els autors també. Aquestes víctimes arrosseguen un dolor durant tota la seva vida. Una realitat sòrdida i greu, que és de molt difícil manifestació per diverses pors. Por al que diran, por a no ser cregudes, por a sentir-se soles, por a ser revictimitzades davant una administració de justícia en què desconfien. No donant-se cap d'aquests supòsits en què el dret penal, per seguretat jurídica, institueix la figura de la prescripció, no ens hauríem de plantejar advocar per la imprescriptibilitat dels abusos i assetjaments a infants i adolescents?

La vida cicatritza moltes ferides, però les seqüeles d'un assetjament o d'un abús no desapareixen mai. Si les seqüeles no prescriuen, tampoc ho haurien de fer els tipus delictius comesos en una clara situació d'abús de poder i d'inferioritat que bloqueja durant un llarg temps la possible denúncia de les víctimes.

Amb el desemparament de les víctimes (afegint la impunitat dels perpetradors), ens trobem també la reiterada actitud obstruccionista de les institucions per investigar els fets. El silenci còmplice que encobreix, que no dona acompanyament institucional a les víctimes, que fa pinya per defensar el seu prestigi. Institucions que prefereixen callar, no ficar-s'hi o no buscar-se problemes abans que visibilitzar aquestes formes de maltractament físic i psicològic, així com escoltar a les víctimes i assumir responsabilitats.

Per tal que les víctimes d'aquest fenomen, impune i sistèmic, no caiguin en l'oblit, el silenci o l'abandonament, ens cal treballar en dos fronts. D'una banda, impulsar canvis legislatius perquè els abusos i assetjaments sexuals a infants i adolescents entrin en la categoria de delictes imprescriptibles, ja que les seqüeles que comporten mai desapareixeran. I, d'altra banda, crear espais de trobada per generar dinàmiques que permetin millorar la resposta des de les institucions públiques, i afavorir el procés de reparació dels danys causats a les víctimes. Espais per escoltar, investigar i procedir a la reparació moral i també econòmica dels abusos i assetjaments. Espais que creïn complicitats entre els diferents agents que acompanyen a les víctimes d'aquestes situacions i que puguin facilitar l'accés a serveis i recursos ja existents.

Des de la Sindicatura de Greuges de Barcelona hem fet un pas endavant creant un grup de treball pluridisciplinari per abordar aquestes situacions a la nostra ciutat. Volem que sigui una llavor d'una bona pràctica a estendre per tot el nostre territori per tractar no només de guarir el passat, sinó també de cuidar el present.