La tranquil·litat 

“La tranquil·litat és donar-se la volta i només veure les petjades que ha deixat el teu cor”.(La vida de Franz Frichard, blog).

“No hay viento favorable para el que no sabe dónde va”. (Séneca, filòsof grec, 4a.C.-65 d.C.)

“La felicitat no mira on neix, sinó a on pot arribar”. (Séneca, filòsof grec, 4a.C.-65 d.C.)

Fa una setmana escoltava la paraula tranquil·litat en una entrevista que li feien a un ídol dels infants i adolescents del centre on treballo. Feia dies que la tranquil·litat que es respirava a l'Est d'Europa era artificial, però la majoria tenia l'esperança que no era així. Però actualment, ja sabem quin era el resultat. I personalment, fa anys, dècades, que cerco com a fita sentir-me tranquil amb mi mateix com a persona i amb el meu entorn.

Sento, en aquesta professió d'acompanyament i cura a les persones, que ens oblidem de la importància de la tranquil·litat en aquests subjectes que escortem en un moment determinat de la seva vida. Crec en la necessitat d'aturar-se, de saber aturar-se i cercar aquesta pausa en el nostre dia a dia i en el seu. Una pausa per preguntar-nos si estem bé, si estem tranquils o com a mínim per conèixer com ens sentim. Cada cop més, la societat i la nostra cultura del fer i de la immediatesa que ens envolta, provoca que el nostre ritme sigui constantment canviant i vertiginós, sense poder detenir-se i reflexionar o, simplement, cercar aquest moment de tranquil·litat amb un mateix i amb l'altre.

A vegades, acompanyem des de l'acceleració, des de la resposta ràpida i veiem a l'altre des de les seves accions, des de la seva provocació per veure que està allà i que li fem cas. A vegades, els veiem des de l'etiqueta i no des del malestar o des del cor. A vegades, acompanyem persones que cerquen respostes immediates i, no ens donem temps, per dir-li: “Ara, no. Un moment. Tingues paciència, no és el moment. Pots esperar cinc minuts, sis plau?”. I un munt més de frases que, en certs moments, es perdran, perquè la tranquil·litat no és un valor primari en la nostra societat actual.

També, m'entristeix com a persona que vol ser persona, l'associació que es té de la tranquil·litat amb els diners. Mai he cregut en els diners com a font de tranquil·litat ni d'ajuda. Sempre he cregut en altres coses per aconseguir aquesta tranquil·litat, aquesta pau, aquest “altre món és possible” que cantaven els Txarango. Els diners formen part d'un sistema que segueix reinventant-se per continuar enganyar-nos i tenir-nos sotmesos com ramats d'ovelles o eixams. Els exemples més clars d'aquest fet són les desinformacions generals, el tractament inicial de la Covid, el Metaverso, les Criptomonedes... i un llarg etcètera d'invents creats per sostenir el sistema i fer creure, a les persones, infants i adolescents que acompanyem, que això és “lo real”.

La tranquil·litat, però, no només és aturar-se i veure'ns a un mateix o a l'altre. És també poder ser crític amb un mateix i amb el món que ens envolta. És saber acceptar les conseqüències dels nostres actes, de les nostres decisions com éssers vitals. És reconèixer d'on venim i quines són o han estat les nostres arrels. És saber què podem oferir per conviure amb el nostre entorn sota el nostre prisma, sota la nostra mirada, sense imposar-la i respectant la mirada de l'altre, les decisions dels altres subjectes que conformen la nostra comunitat, sense jutjar-les. La tranquil·litat pot arribar a ser l'acceptació de la diferència de l'ésser humà i com acompanyar-la, com sostenir-la.

Crec que en les professions que acompanyen a persones, siguin infants, adolescents o adults, manca aquesta tranquil·litat, aquest moment de reflexió crítica i d'aturada. Crec que encara ens fixem en coses molt estructurals: la manca de recursos, la manca de professionals, la manca de visibilització, la manca d'un conveni raonable, la manca d'escolta per part de les grans institucions que ens envolten, la manca de consens dels diferents sindicats, la manca de reconeixement social... Ens col·loquem tant en aquest costat que, en certs moments, no ens permetem aturar-nos i amb tranquil·litat dir que necessitem escriure i llegir més per donar-nos a conèixer com a professionals. Que si ens cuidem i acceptem aquesta cura, veiem que aquelles persones que acompanyem i sostenim, tiren endavant perquè hem cregut en elles i no en les etiquetes i les etiquetes que ens facilita la nostra tasca. Que si creiem en nosaltres com a professionals i artesans i ens desprenem dels nombres amb què altres ens reclamen, aquests ens podran escoltar o plantejar-se el dubte de què és millor, si el número o el com.

Si creiem en la vida, arribarà la tranquil·litat a ella. Si creiem en la nostra tasca, en el nostre art com a professionals del vincle i de la cura, la tranquil·litat arribarà a la nostra professió i als nostres infants, adolescents i adults que acompanyem. Si ho transmetem, sense imposar, la tranquil·litat podrà arribar a persones que han estat envoltades de moviments, d'abandonaments, d'emigracions, de decisions d'altres, de trencaments i de pèrdues i segons com, podem aconseguir fer entendre que la tranquil·litat és un valor primari en una societat que necessita altres valors i altres formes de mirar al món i allò que ens envolta.

Però també tinc clar que la tranquil·litat només pot existir en una societat on tothom vulgui remar per la convivència de les persones i no en el fet de sobreviure, d'imposar-se o sentir-se atrapat per un món cada cop menys real i més de pel·lícula. On els referents culturals han de crear contínuament continguts per continuar sent-los. On la vida privada de les persones cada cop és menys privada. On les guerres i les seves conseqüències són transmeses en directe i ens deixen nuus per la seva cruesa i la manca de reflexió sobre allò que veiem o d'aturar-nos a pensar-ho amb tranquil·litat i calma, si allò que veiem és el correcte o el que desitgem per nosaltres com éssers socials que som.