Altes mèdiques a domicili quan no hi ha domicili; salut i drets


Al centre de dia de l'associació on treballo col·laboren moltes persones voluntàries; entre elles aquest curs hi ha estudiants de medicina de l’últim any. Futures metgesses que ens ajudaran a viure millor quan la nostra salut es deteriori (i a les que desitgem que tinguin un futur brillant i contractes laborals no-precaris). 

I jo, que no callo i m'encanta intercanviar opinions i sabers, cada matí m'aturo cinc minuts a veure com estan, com els va el dia, com porten “acompanyar” a persones en situació de sense llar, amb l'exercici de complexitat i adaptació personal que això comporta.
Una d'elles, la Candela, em comenta que veu una prevalença de malalties de salut mental greus, i que probablement n'hi hagi de les considerades “menys greus” que encara no han aflorat (o com explica la meva col·lega Elena Sala, “perquè les dones en situació d'exclusió residencial severa no s'ho poden permetre, ja que la lluita per sobreviure és la seva prioritat”).

Després començo a parlar amb l'Ane, una estudiant de Gernika (ai, com m'agrada aquella terra!) i li ensenyo unes fotocòpies; i és que fa uns anys que vaig guardant “joies” de la relació del sistema sanitari amb el sensellarisme... Perquè m'entengueu, soc com una mena de col·leccionista de tastets d'aporofòbia en format text.

Ens fixem en un informe mèdic, concretament en l'apartat socio-funcional, on posa “indigente, come en comedores sociales”; i quan l'acabem de llegir, en l'últim apartat hi trobem: “alta a domicili”.

Surrealisme exagerat... Alta a domicili? De veritat? Si aquest senyor fa anys que no disposa de domicili! Això és absurd! La de vegades que en aquests 17 anys que treballo al sector he llegit aquesta frase, i la de vegades que m'he trobat una ambulància a la porta del centre de dia amb una persona desorientada en pijama que ha tingut la maleïda “alta a domicili”. Potser, per ser fidels a la realitat, hauríem de començar a parlar d'altes “a l'espai públic”. Però potser no interessa comptabilitzar-les?

Quan em trobo a la Teresa, una altra de les alumnes, examinem un altre document mèdic. És la comunicació d'uns resultats via correu postal i a la direcció del destinatari posa “plaça Sarrià n.1, (Indigente), Bcn.”. Sort en tenim que la cartera del barri sap on som!

La Teresa em diu que moltes professionals del sector ni es plantegen que algú visqui al carrer o no tingui un espai on viure amb unes mínimes condicions dignes. Què passa quan una professional de la salut recomana higiene diària? Cures dos cops al dia? Repòs? No menjar amb sal ni sucre? Fer esport?

La salut passa al darrere de les prioritats de la majoria persones en situació de sense llar ,ja que per moltes el dia a dia, inclús l'hora a hora, és incerta. “Si no sé on i com dormiré aquesta nit, com vols que em preocupi per la meva diabetis?”, em diu el Paco; i jo no tinc resposta.

I quines solucions podria haver-hi per fer que l'atenció a la salut fos un dret garantit per a qui no disposa de llar, i a més, integrés una mirada social? Doncs d'entrada un objectiu ben factible: recollir totes les altes que es fan als hospitals a persones que no disposen de domicili; incloure l'ítem “alta a espai públic”. Tindríem doncs una dada on agafar-nos, no només una intuïció i casos aïllats. I coneixement vol dir (hauria de dir) anàlisi i canvi. Visibilitzar les situacions per posar-hi remei.

Després decretar que tots els centres de salut tinguin un equip d'atenció a infrahabitatge i espai públic. I parlo específicament  d’ “infrahabitatge” perquè hem d'arribar a les dones (i no quedar-nos en l'argument simplista que les persones sense llar són majoritàriament de gènere masculí; allò tan típic dins el nostre sector del 80% - 20%). Serien professionals multidisciplinars especialitzats en sensellarisme i exclusió i, evidentment, formats en perspectiva de gènere; tal com ja n'existeixen que fan atenció domiciliaria, doncs que n'hi hagi que facin atenció als que no tenen domicili. Allò de “Si Mahoma no va a la muntanya.... “. Em consta que ja hi ha algun projecte al respecte, com l'associació Salut sense sostre, vinculada a la parròquia de Santa Anna. Es podria replicar a altres llocs?

I per últim, crear més centres de convalescència per a persones que no poden recuperar-se de malalties i intervencions perquè no disposen d'espais residencials dignes ni xarxes de suport (i no només a Barcelona ciutat, sinó a tot l'Estat; no caiguem a la trampa de pensar que el sensellarisme és un fenomen exclusivament local, bla bla bla).

Bé, i el tema de la base de dades compartida medico-social, que avui dia encara és una utopia i ho deixo per un altre article. O per dos o tres, que hi ha molta teca.

I finalment, sempre remarcar i mai, mai, mai oblidar que estem parlant, en el fons, d'una vulneració greu del dret a la habitatge; sense aquest dret no garantit per l'Estat ni les grans corporacions probablement jo no estaria escrivint aquest article ni treballant on treballo, i de retruc la salut de tothom milloraria substancialment. Mentre l'habitatge sigui tractat com un bé de consum amb el qual enriquir-se, la salut de tothom seguirà empitjorant, molt. I malauradament manca voluntat per revertir la situació, molta.

És que com deien els Kortatu, “hay algo aqui que va mal, ya sé que a ti te da igual, pero hay algo aquí que no va”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article