Les crisis sempre tenen cara de dona

Els efectes de la crisi sanitària han agreujat la situació que vivim les dones, que sovint ens encarreguem de les tasques de cures i de moltes de les feines que s'han evidenciat com a essencials i imprescindibles per al sosteniment de la vida. A banda d’un problema estructural de la nostra societat, l’impacte de la Covid‐19 ha agreujat encara més les diferències.

La forta segregació horitzontal situa les dones en sectors d’activitat i ocupacions que estan pitjor remunerades en el mercat laboral. I la segregació vertical limita l’ascens i promoció en la carrera professional, obtenint així menys ingressos.

El poc reconeixement de llocs de treball tradicionalment feminitzats, les diferències retributives en el cobrament de complements salarials i extrasalarials, així com altres tipus de discriminacions indirectes i directes, són també raons que expliquen una remuneració final menor en les dones que en els homes.

Els rols de gènere tenen un paper clau en la formació de la bretxa salarial, especialment a través de l’assignació social del rol de cura i de reproducció a les dones. Som nosaltres les qui, encara ara, conciliem majoritàriament la vida familiar i la laboral. En aquest sentit, la bretxa salarial augmenta durant els cicles vitals on les necessitats de conciliació són més grans i s’accentua amb el pas del temps.

La divisió sexual del treball ens condemna a la discriminació laboral: feines precàries, pitjor pagades, no remunerades, invisibles i il·legals. Les dones patim una bretxa salarial de la qual es genera una precarietat laboral, amb més incidència si som més grans de 45 anys.

Hi ha més d'1.700.000 dones a l'atur. La nostra taxa d'atur continua sent més gran que la dels homes. Una de cada quatre dones amb feina treballem a temps parcial, amb un salari insuficient per viure dignament. Aquesta situació implica a la llarga pensions més baixes, agreujades en el cas de les pensions de viduïtat.

Tampoc podem oblidar les desigualtats i discriminacions en matèria d'ocupació de dones amb diversitat funcional, psiquiatritzades, migrants, trans o racialitzades.

Està clar que l’impacte econòmic i social de la Covid‐19 ha fet empitjorar les condicions de vida de moltes dones durant la pandèmia i ara la postpandèmia, ja que ha recaigut amb més força en aquelles que ja es trobaven en una situació de vulnerabilitat, com les que tenien un treball precari, les que treballen en l’economia submergida, les que tenien ingressos escassos i/o intermitents o les que no tenien un habitatge assequible i adequat.

En definitiva, les crisis sempre tenen cara de dona. Per això en la nostra tasca com a treballadores socials és necessari que ens replantegem les polítiques socials i les nostres actuacions com a professionals per tal de no reproduir els estereotips i rols de gènere imperants a la nostra societat. Oblidar i no tenir en compte l’impacte de gènere que tindran les conseqüències econòmiques i socials de la crisi ens abocaria a eixamplar les desigualtats entre homes i dones. Per això és fonamental que adoptem una perspectiva de gènere en la gestió i en les mesures per a acompanyar a les dones.

Comissió de Gènere del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya