Una discriminació que s’hereta


La pandèmia ha estat un mirall que ens hauria de posar en alerta sobre quina societat estem construint entre tots i totes. La lluita contra el virus i les mesures que s'hi van aplicar per evitar la seva propagació han posat de manifest que les dones constitueixen el gruix de persones que pateixen més les conseqüències en els casos d'emergència social.

Som nosaltres les que ens hem hagut de fer càrrec de la majoria de tasques destinades a les cures de les persones afectades per la malaltia i de les persones que han patit les conseqüències de les restriccions. A les nostres mans ha estat la sortida de la crisi, i ho ha fet a través d'unes professions, les dedicades a les cures, que des de fa anys estan sota una situació endèmica de precarietat laboral. La importància de les feines que fem contrasta la valoració que es fa en el mercat laboral.

En molts d'aquests casos la càrrega de la feina està en dones que fan de cap de família. Persones que han de mantenir una infància que es veu, sovint, immersa en situacions de vulnerabilitat. La precarietat d'aquestes mares es transforma d'aquesta manera en una herència perversa per a una infància que no opta a les mateixes oportunitats que altres infants.

És aquesta herència la que ens hauria de posar en guàrdia. Perquè és una corretja de transmissió que referma una injustícia que sobretot ens afecta a nosaltres. L'establiment de rols que condueix les dones cap a les feines destinades a les cures i cap a la criança dels fills i filles perpetua una discriminació que afecta sobretot les nenes, doblement victimitzades: per la seva situació de vulnerabilitat i pel seu gènere.

És per això que si alguna lliçó hauríem de treure de la pandèmia, malgrat que les desigualtats venen de lluny, és que l'educació és cabdal per revertir una situació que de tan injusta esdevé una forma de violència estructural. Una educació que treballés des de la mirada coeducativa per tal de no reproduir els rols i estereotips de gènere.

Aquesta és un objectiu que ens interpel·la a tots i totes. I passa perquè acceptem que la situació és insostenible i que una societat desenvolupada té l'obligació de garantir els drets per a tothom. No fer-ho és una forma de violència sistèmica.

Article escrit per la Comissió de Gènere de la FEDAIA 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article