Atenció Primària en demolició. Propera obertura de nou negoci

La pandèmia flaqueja, però els nínxols de negoci es recomposen. Fa molts dies, setmanes i anys que algunes venim denunciant, avisant, alarmant sobre la premeditada liquidació del que vam conquerir i hem defensat com a Sistema Públic de Salut. De forma especial per la virulència de l'atac, la nostra Atenció Primària. A Marea Blanca preveiem i cridàvem a mobilitzacions de tota mena perquè ens estaven conduint al precipici. Les sindèmies esdevingudes amb els altres tsunamis, superposats, retro alimentades i en particular la Pandèmia Covid-19, ha resultat una tempesta perfecta amb resultats demolidors. I l'estocada mortal es tancarà ara amb la guerra.

No és res de nou que pandèmies i guerres i a la viceversa es succeeixen a l'història rematant les respectives tragèdies. Destrossant avenços, drets, benestars, i supervivències de les classes desafavorides, de les persones i col·lectius més fràgils, més pobres i explotats, més necessitats. La piconadora militar acaba d'aplanar resistències dels pobles, els condemna a la submissió, i sobretot acumula continuadament enormes beneficis de capital i poder en mans dels oligarques, de les grans empreses transnacionals, d'imperis en competència.

De les runes del sistema públic de salut, de les engrunes de l'Atenció Primària, acumulant tota la trajectòria de la pandèmia (encara mal enterrada) es presenta el magnificat escenari obscè de l'oportunitat.

Ara ja no estem en fase de crisi ni de risc de perdre el sistema públic, de quedar-nos sense atenció primària. Ara ja ens ho han pres. Impunement i amb una voracitat i rapidesa increïbles, pròpies de la demostrada eficiència de les maneres del mercat i dels grans poder i negociants: indústria farmacèutica, alimentaria, militar, d'explotació humana, i un Totum revoluta devastador.

Qui estigui despert, i a qui restin neurones encara no embrutides per la campanya mediàtica que patimin crescendo des d'anys, podrà anar concloent que hem perdut aquella atenció als servei públics, que tot i sempre infrafinançats, ajudaven força a les gents empobrides, necessitades i víctimes d'unes desigualtats imposades, perpetrades sense commiseració.

Torno al tema salut i just per això ho lligo amb els seus determinants socials: educació, serveis socials, atenció a les dependències, a les cronicitats, al biaix de gènere, a la fallida ecològica, a la destrucció de valors humans, tot a mans del Déu consum i la competitivitat.

Només toco els darrers anys. Des de la crisi de 2007 a l'actualitat. Les retallades d'aquell nefast tàndem Artur Mas/Boi Ruiz i els respectius equips van marcar l'inici del final: la mercantilització de tot allò públic, privatitzacions, retallades insuportables, campanya permanent del canvi de valors i de principis, adveniment de la lògica empresarial.

Es comença per fer culpable de les mancances al “vell” sistema, malgrat la seva vàlua en aquests dos anys de lluita quasi heroica. Pregonen grans pensadors, comunicadors i emprenedors que cal reformes en profunditat. Ja no amaguen les intencions: menys despesa pública, més derivació a sector privat, més burocràcia i administratius, i menys professionals sanitaris, més telemedicina i menys presencialitat.

Com ho han imposat?

Emissió de “mantres” reiterats: “L'atenció privada és millor que la pública”. I encara el més rendible i desitjable és la col·laboració público-privada, nodridora de beneficis i font sagnant de transvasament/externalització del sempre escassos recursos públics. La bibliografia de rigor nega aquesta suposada eficiència empresarial.

Infrafinançant, menys diners i més mal distribuïts (mai s'ha recuperat de la destralada del decenni negre 2008 i fins ara), empobrint els serveis de naturalesa pública i degradant la “des-assistència”, amb vergonyoses llistes d'espera/desespero, degradant les condicions de treball dels i de les treballadores del sistema, enriquint i engreixant les mútues i empreses privades en una operació de desviament i captació d'intensitat desconeguda (més del 35% de persones amb “doble” assegurança i a la pràctica doblement des-assistits).

Amb la calamitat de la pandèmia, burn out, professionals cremats, infectats, angoixats, estressats i desesperançats. Tasques d'oficina i pèrdua de treball sanitari. La proximitat i el “prestigi” de la primària i dels seus equips arrabassats, per terra. El telèfon esdevingut amo i tirà del filtre per accedir a contactar fins amb la nostra metge o infermer de sempre. Un 35% de personal del sector rebent atenció psicològica. Fuga de nous titulats/des en una diàspora imparable.

Llegim a una revista del ram: “¿Desaparecerá Primaria? Solo el 14% de sus médicos tiene menos de 40 años. El sector pide más recursos para una Atención Primaria que, ‘de seguir así’, no podrá mantenerse más allá de 2030”.

Tot aquest caos, en i des de la base assistencial, incrementa el retard d'accés a diagnòstics ràpids i eficients. Es diagnostiquen malalties neoplàsiques un 35% menys que abans de la crisi i arriben en estadis més avançats i greus. Es malbarata el seguiment de cronicitats i fragilitats fins fa poc controlades. Es disparen els patiments psíquics i mentals, augmenten els suïcidis, es prescriuen més i més fàrmacs psicòtrops.

És la tempesta perfecta. És la gran oportunitat per a proveir-se de recursos europeus (PERTES) que es diuen per “salut” i sols es gestionen per a projectes emprenedors i objectius economicistes.

El solar del Servei Públic de salut i dels serveis públics en general queda derruït i a disposició de noves construccions, serveis, instal·lacions i negocis a costa de la salut.