L’impacte de la soledat en les persones grans

La paraula soledat, en si mateixa ja genera respecte. Però això s'incrementa quan ens referim a les persones que la viuen de manera permanent i no desitjada.

Actualment, a l'Estat espanyol, les persones que viuen soles representen aproximadament 2 milions. A Catalunya, 660.000, i la soledat no volguda ocupa un percentatge alt en aquestes xifres.

Aquesta paraula l'acostuma a escoltar i llegir tantes vegades que corre el perill que el seu significat es desdibuixi, passant, com dirien els del corrent de psicologia Gestal, de ser vist com un problema concret, a formar part del paisatge camuflat amb moltes altres situacions. Això pot comportar que no prenguem prou consciència de les dificultats que, dia rere dia, han d'afrontar les persones que la viuen en solitud.

Per això voldria focalitzar la reflexió en la vulnerabilitat d'aquestes persones que l'han de patir obligatòriament. Voldria centrar-me específicament en l'impacte que aquesta realitat els hi suposa, tenint a més en compte que a aquesta difícil problemàtica s'hi han d'afegir les diverses pèrdues i deterioraments propis de l'edat.

Malalties i solitud

Segons estudis recents, quan una persona se sent aïllada i solitària com opció obligada, segrega molt cortisol, una hormona no saludable en excés. Una altra anàlisi realitzada per la universitat de Chicago demostra que aquesta situació pot comportar malalties cardiovasculars, afectant inclús el sistema immunitari.

Òbviament, un estat de vida amb tanta carència de recursos afectius i materials, redueix la salut mental, compromet també les capacitats cognitives, produeix estrès i això altera els telòmers que intervenen en el rellotge biològic que marca el temps de vida. Certament, la soledat total fa envellir prematurament.

No deixa de ser socialment injust haver d'encarar l'últim tram de vida en soledat precisament quan el potencial de recursos físics i mentals ha minvat, quan més caliu necessitem i mereixem després d'un llarg itinerari donant vida, regant-la amb amor i afrontat reptes i sortejant dificultats per facilitar el desenvolupament dels familiars, i fills i filles si se'n tenen.

Iniciatives contra la soledat no volguda

Penso que és un deure ajudar aquestes persones soles. En aquest sentit, dóna una certa esperança el fet que uns quants ajuntaments, un d'ells per exemple és el de Terrassa, vulguin afrontar amb valentia aquesta situació, a través del desplegament d'un projecte de la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC): entitat de tercer grau que aglutina al voltant de 450 entitats veïnals i que realitza amb rigor i alta qualitat un conjunt d'iniciatives que pretenen identificar problemes que pateixen els barris, creant programes desenvolupament personal i social per col·lectius diversos, incidint en els més vulnerables.

Dins de la diversitat d'actuacions de la CONFAVC destaca un magnífic projecte, nomenat A-porta que té com a objectiu carències que afronta el veïnat, i entre altres missions com la detecció de situacions de vulnerabilitat energètica, també està la detecció i acompanyament de persones grans en situació de solitud no volguda

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de compatir una conversa tècnica amb el grup de coordinadores que lideren i entrenen als equips d'Aporta. En aquest marc, vaig poder constatar que a l'alta qualificació professional i la bona praxi ja experimentada, s'hi afegia un consistent compromís social en fer aquesta activitat amb rigor tècnic i humà, documentant bé els factors de vulnerabilitat perquè els equips de persones expertes de les administracions locals en siguin ben coneixedors i puguin actuar en allò que estigui al seu abast, de la manera més efectiva possible. Hi ha doncs un bon projecte en marxa que incita a la cooperació.

Però: què hi podem fer més, la societat civil, per atenuar el dramatisme que viuen moltes persones grans en solitud i mancants de suports? Sortosament, ja hi ha bones iniciatives, però sembla que són insuficients. Les hauríem de reforçar amb una implicació més activa per part de les administracions, millorant l'aportació de recursos que redueixin alguns aspectes d'aquesta dolorosa experiència de vida.

També es podrien optimitzar els serveis dels casals de la gent gran, coordinant petites xarxes de voluntariat que fessin sessions d'acompanyament i d'ajuts específics a aquest col·lectiu. Com ja he dit alguna altra vegada, són les petites corrents les que formen els grans rius. I respecte a aquests casals, hem d'esmentar que tenen menjadors a preu quasi de cost, molt assequibles. És un dels bons serveis que honora la Generalitat i que permet compartir taula i crear relacions. A més, les persones grans poden participar en activitats que programen, moltes d'elles gratuïtes o a baix cost.

I què podem fer nosaltres? Hi ha opcions diverses. Hem de valorar a aquelles persones socialment sensibles que atenuen la situació de persones concretes
Permeteu-me acabar amb una anècdota recent. Em deia fa un mes una dona participant en un dels nostres tallers d'Aula Actual de memòria i entrenament mental, que el dia més feliç de la setmana és el que pren cafè amb un voluntari de la Creu Roja. Ell també fa el taller. És precisament qui li va suggerir que s'hi inscrivís. Ella viu sola i està afectada per una depressió. La monitora del nostre taller, quan ho va esmentar, va mobilitzar immediatament el grup perquè li donessin el suport d'amistat, encoratjament i calidesa de relació. Ara, la dona ens deia que la sessió setmanal del taller és el segon dia de felicitat. Estic segur que anirà disminuint la tristesa que es reflecteix la seva cara. Ja no se sent tan sola, el seu rostre ho diu tot.