Les notícies passen, els fets es queden

La lectura de diaris històrics és una de les pràctiques més recomanables per enriquir la mirada cap a la realitat d'un país en tot el seu context social i per observar l'evolució de les coses, tant en l'àmbit local com internacional. Aquests dies he topat amb algunes de les cròniques que el periodista Vicent Partal escrivia els anys 1990 i 1991 per a El Punt sobre el final de la guerra freda, sobre la guerra del Golf i sobre l'antiga Unió Soviètica. Quan llegeixo amb ulls d'avui els fets del passat, m'adono que malgrat que molts grans conflictes i notícies que bullien al seu moment, semblaven ja superats; no sempre és així. Quan els focus de les televisions marxen, el pòsit que queda es converteix en el substrat del futur.

Llegeixo, per exemple, amb atenció quan l'any 1990 Partal feia referència al problema rus, arrossegat des del segle XIX, fruit del debat entre els partidaris d'una Rússia eslavòfila i els partidaris d'una Rússia europeista, així com a alguns moviments polítics per donar (1990) al president d'Ucraïna un paper rellevant en la política interna abans de la seva independència. Tot això em depassa. Em queda molt lluny per entendre-ho. No pretenc analitzar-ho, ja que segur que m'equivocaria i ho faria sense rigor ni expertesa.

Tan sols vull recordar l'evidència, per tots sabuda, que les notícies passen, però els fets es queden. Les ferides, obertes o cicatritzades, supuren de nou o fins i tot es tornen a obrir quan són en àrees sensibles. Les conseqüències i els fruits de totes les crisis deriven en greus problemes socials o, de vegades, desemboquen en reptes positius de futur, que han d'entomar les noves generacions. El caràcter cíclic de la vida humana i de la mateixa història dels pobles fa que les coses se'n vagin i tornin, amb anades i vingudes, segons els líders i les circumstàncies de cada període. Qualsevol espurna fa que tornin a brollar.

El tema que ocupa ara el primer pla informatiu és la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. Ha passat per damunt de la pandèmia, talment com la pandèmia es va endur el procés independentista de Catalunya. Però ni la pandèmia s'ha acabat ni la carpeta catalana és morta, tant per les aspiracions del sobiranisme, com per les conseqüències de la repressió, com per la incapacitat de tothom de cohesionar l'Espanya constitucionalista, que està esgotada, amb una ultradreta que ja es veu a la Moncloa, una esquerra desorientada i una perifèria que no troba el seu encaix.

Ara que el peix gros rus es menja el peix petit ucraïnès, en qualsevol moment pot tornar l'emmirallament català en els estats bàltics que van aconseguir la llibertat de l'URSS. És bo recordar que la via catalana de l'11 de setembre de 2013, que va travessar Catalunya de nord a sud per reclamar la independència, estava inspirada en la cadena humana que l'any 1989 va anar de Vilnius a Tallinn.

Qui vulgui buscar connexions serioses o sostingudes entre l'independentisme català i Rússia que no perdi el temps. El moviment català sempre s'ha mostrat solidari amb Lituània, Estònia o Letònia i amb les repúbliques que, juntament amb Ucraïna, ara es poden veure amenaçades per les ànsies annexionistes i criminals de Putin. Com que les notícies i els records marxen, alguns s'obliden de quins són els fets substancials i quins són els nostres referents al món. L'oblit mediàtic no fa que s'esfumi de la població el pòsit pels cops de porra de l'U d'octubre ni la lliçó de dignitat apresa amb la resistència èpica que va protegir les urnes. Els fets són tossuts. Per això, crec que el problema català continuarà fins que ja no el considerin un problema i un dia ens permetin votar.