És important per a Catalunya recuperar la memòria de les seves entitats socioculturals?

Actualment, s'estan debatent tant al Parlament de Catalunya com al Congrés ambdues lleis de memòria històrica, o, en aquest cas, les dites lleis de memòria democràtica. Aquesta precisió no és fútil, tot projecte de recuperació de memòria ha de ser rigorós en el tractament històric, és clar, però implica també un treball de selecció d'unes idees, noms o períodes que es decideixen ressaltar. És un exercici on des del present es rescaten exemples del passat que poden ser inspiradors, que connecten amb les nostres idees actuals o que serveixen per explicar com s'ha arribat a elles. Així doncs, amb les noves lleis veiem com es busquen ressaltar més que mai períodes com el republicà, quan per primera vegada a Espanya es va instaurar un sistema democràtic, o a aquells partits, sindicats i individus que van lluitar per la seva instauració o defensa.

En aquest sentit, des de la Federació d'Ateneus volem donar visibilitat a una dimensió habitualment poc valorada d'aquest passat democràtic de Catalunya: el paper preponderant que el moviment associatiu català va tenir en la formació d'un ideari republicà entre la població, així com l'enorme pèrdua cultural i el xoc social que va suposar la seva desarticulació amb l'arribada del franquisme. Així doncs, per què és important recuperar ara la memòria d'aquestes entitats?

Entre finals del segle XIX i principis del segle XX, entorn dels ateneus -i d'altres entitats socioculturals com les cooperatives o els casals- es va anar organitzant tota una xarxa d'espais que estructuraven socialment el país, una xarxa, a més a més, creada per les classes populars catalanes al marge de l'Estat. Aquesta sociabilitat és un tret significatiu de la història contemporània de Catalunya, que va saber autoorganitzar-se com a societat i crear espais de trobada que complien funcions variades: impartir educació a aquells sense accés a l'ensenyament, serveis culturals i de lleure que crearen forts vincles en la comunitat, assistència laboral o d'atur en cas de necessitat...

El paper com a centres educadors i promotors de cultura, sobretot en esdevenir majoritàriament un canal de transmissió d'idees republicanes, democràtiques i catalanistes, situa ràpidament a aquestes entitats com a enemigues del nou règim feixista que sorgirà de la Guerra Civil. Eren percebudes com un contrapoder i, per al nou estat nacionalcatòlic era essencial eliminar-les per aconseguir trencar l'esquelet de les relacions socials que fins aquell moment havien donat forma al país. En definitiva, una part d'allò que Josep Benet va anomenar “l'intent de genocidi cultural a Catalunya”.

La forma escollida per anul·lar les entitats va ser l'espoli. No com una qüestió improvisada en plena guerra sinó com una estratègia pensada a mig-llarg termini, un acte que havia de sobreviure al règim a través d'un marc legal que culmina amb la Llei de Responsabilitats Polítiques de febrer del 1939. Les entitats espoliades es van convertir en una mena de memòria silent del que havia estat una època rica en idees, edificis ocupats pels reaccionaris o, en el pitjor dels casos, ruïnes precintades. Allò que era casa pròpia havia desaparegut amb una gran violència simbòlica, aquell espai que tant significava emocionalment per la població ara era ocupat pels organismes del nou estat feixista.

El més greu, però, és que acabat el franquisme, i fins avui, no s'ha pres cap mesura pel retorn d'aquests béns. Des de la Federació hem finançat estudis i estem actualment pressionant per una resposta política que inclogui la reparació material. Tanmateix, creiem que s'ha de fer també una important feina de difusió i memòria vers aquesta història del moviment associatiu català. Les entitats socioculturals sempre hem treballat per la defensa d'uns valors democràtics i progressistes que són bandera de la Catalunya actual, en molts casos n'han estat pràcticament l'origen, un paper històric poc valorat que cal reivindicar.

Pep Cruanyes plantejava a la recent taula rodona sobre el tema a l'Ateneu Barcelonès que “... s'haurien de senyalitzar tots els edificis requisats, així com els llocs on havien existit aquestes entitats; les generacions presents i futures que circulen pels nostres carrers han de tenir un coneixement del que va representar aquest espoli”. Sigui com sigui la fórmula per recuperar la memòria de les entitats, el que està clar és que la recuperació és necessària. Sense el passat de les entitats ens falta una peça clau per entendre la Catalunya actual i, per tant, per entendre'ns a nosaltres mateixos.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article