Can Sanpere, un exemple de resistència popular


Situeu-vos a Premià de Mar, el quart municipi més dens de Catalunya. Al cor d'aquesta població —em refereixo al cor en sentit físic i figurat— hi ha una antiga fàbrica enorme, un espai de 9.500 metres quadrats, que va cessar la seva activitat l'any 1998 i que actualment és propietat d'una empresa del grup Núñez i Navarro, símbol de l'especulació immobiliària, precedent de la gran bombolla i trist precursor de la transformació de l'habitatge, un dret humà fonamental, en una mercaderia més.

Tot i que el 2001 ja es van iniciar algunes activitats des de la Plataforma “Can Sanpere 100% públic” i del Centre Social Autogestionat per reivindicar la necessitat d'ús públic de l'espai, va ser l'any 2013 quan es va produir l'ocupació de la fàbrica per evitar que Núñez i Navarro comencés a enderrocar-la, després que una sentència judicial li atorgués les llicències que l'Ajuntament prèviament havia denegat.

L'any 2014 es va aconseguir promoure una consulta sobre l'expropiació de Can Sanpere, una figura que contempla la nostra Constitució i que permet —quan es donen motius d'utilitat pública o interès social— que l'administració es quedi amb un bé, que passa a ser de propietat pública, amb la corresponent indemnització al propietari. D'acord amb el resultat favorable a l'expropiació, l'Ajuntament es va comprometre a tirar-la endavant, però encara no s'ha fet efectiva. Les converses i negociacions amb l'Ajuntament no s'han aturat des d'aleshores i les activitats tampoc: un munt d'actes culturals, lúdics, formatius, solidaris i reivindicatius.

Però Can Sanpere s'ha convertit, a més, en un espai d'aixopluc i desenvolupament d'organitzacions i persones molt diverses. Un espai on conviuen les rastes, les coloraines dels vestits africans, els crits dels nens i nenes que van a l'escola o juguen a futbol, les canes de la lluita veïnal de tota la vida, els ulls somiadors del jovent i la curiositat de totes les persones que constantment som convidades a participar. I això és el primer que fa exemplar la resistència de Can Sanpere: que és diversa, intergeneracional, multiètnica, integradora, comunitària de veritat.

L'organització, basada en lideratges horitzontals, on no destaquen els noms propis, sinó la dedicació i el compromís, així com el funcionament assembleari, han comportat debats interessants, discrepàncies i, òbviament, moments de tensió respecte a l'estratègia a seguir. Però els diversos grups i moviments que conformen Can Sanpere han sabut conservar la unitat en la lluita per l'objectiu comú. I aquest és el segon element a destacar: no han caigut en la trampa del “divideix i venceràs” que Ajuntament i empresa (amb les seves negociacions ocultes i propostes d'operacions alternatives) els han parat i han sabut posar la causa per damunt dels egos i dels matisos.

L'any 2017 va arribar la consideració de la façana i d'alguns elements de l'antiga fàbrica com a bé cultural d'interès local, per a la preservació de la memòria obrera i industrial de Premià de Mar. Un fet que han aprofitat per multiplicar la difusió de la realitat de l'espai i buscar la implicació del poble amb visites guiades, rodes de premsa, cartells al carrer, crides i vídeos a totes les xarxes, a més de les concentracions, manifestacions i actes oberts a la ciutadania que s'han continuat convocant.

En paral·lel, l'empresa propietària ha continuat amb els procediments judicials, ha rebutjat entrar en un procés de mediació que se li va proposar l'any 2021, traspassant tota la responsabilitat a l'Ajuntament, i ha promogut el desallotjament forçós, que ha estat aturat “in extremis” en dues ocasions, per l'oposició i l'ocupació física de l'espai, les 24 hores del dia en aquests moments crítics d'amenaça.

Per tot això, Can Sanpere no es pot reduir a un equipament més. És un espai de vida, de participació i de resistència pacífica. A més d'allotjar tres famílies que compten amb el seguiment de Serveis Socials, és un punt de confluència i de generació d'iniciatives molt diverses, que donen llum i veu al poble, en la seva constant transformació.

La situació actual convida a l'esperança: el vigent Pla d'Ordenació Urbanística Municipal preveu destinar un 10% de l'espai a construir pisos, 6.000 metres quadrats a zona verda i 3.000 metres quadrats a equipaments públics (amb el compromís de convocar un procés popular per decidir-ne els usos). El 2021 es van recollir 1.200 signatures en una moció a favor de l'autogestió i, finalment, el pressupost municipal d'aquest any 2022 inclou una partida per iniciar l'expropiació. Però la lluita continuarà fins que l'ús públic es concreti i es faci realitat.

Aneu-hi i entendreu perquè “Can Sanpere és i serà del poble”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article