Cicatrius de fronteres

Ara que ens colpegen profundament les imatges de guerra, no puc evitar recordar el que he vist tantes vegades, en tants conflictes, la rapidesa en què es volatilitza la solidaritat i es torna cendres. L'explosió d'humanitat reactiva que es desfà a la mateixa velocitat, empatia gasosa que em genera sentiments contradictoris.

Veient la mirada a l'infinit d'una noia ucraïnesa, que mira a través de la finestra d'un autobús amb destí incert, em sembla copsar el terror que se li ha impregnat a les pupil·les per sempre més.

Penso en el munt de desenganys que anem acumulant en el viure, que fan trontollar les nostres esperances. Alguns sotracs, com aquest seu, venen forts i de cop, i fan massa mal per pair-los en una vida. Ella busca desesperadament a l'infinit l'esperança on aferrar-se, ara tan petita i llunyana.

Aquest terror es transmetrà més enllà de la seva vida terrenal, per generacions, el dolor ja ha calat ben fons. Inevitablement, aquesta ferida interna, individual, esdevé una ferida comuna, social.

I tu, noia ucraïnesa, potser arribaràs aquí, on la llei d'estrangeria condemna a una llarga irregularitat als que arriben, demanant-los uns requisits gairebé inabastables per tenir els mínims drets. On una fortalesa burocràtica impedeix residir i treballar legalment en anys, incentivant el mercat negre i les màfies avalades per l'estat. Tot per mantenir l'statu quo.

Aquí, on convivim amb l'esclavitud de les dones migrades de portes endins, a les nostres cases, on cuiden les persones que estimem, deixant de cuidar les seves, amb els drets trepitjats per la falsa moral. En som còmplices.

Aquí, on la llei de reagrupament familiar obliga a les famílies a escollir quin dels fills pot venir i quin han de deixar al país d'origen, perquè les normes van per sobre de la humanitat.

On les persones migrades han de viure els dols des de la distància, no només territorial sinó legal, sense poder estar amb els seus malalts, acomiadar-se dels seus morts després d'anys de no poder-los abraçar a causa de les fronteres invisibles, de la llei d'estrangeria.

Aquí, on sentiràs por perquè sols la teva existència ja es considera il·legal. Potser hauràs de sentir, i fins i tot arribar-te a creure, que encara has de donar gràcies, que al teu país estaries pitjor, com si això atenués les mancances del nostre sistema.

Una llarga llista de maltractaments, abusos i negligències racistes que no són en va, deixen cicatrius, les cicatrius de fronteres.

A vegades ens posem les benes als ulls intentant no veure que el patiment aliè també és, ha sigut i serà el nostre. Però et voldria dir que a moltes ens dol veure-ho i reconèixer-ho i ens esforcem per no apartar mirada.

M'agradaria tant poder-te explicar una altra història! Però, malauradament, aquesta és la realitat que conec. Ara que aquí hem conegut el que és la distància imposada a la nostra pell, espero que ens serveixi per entendre't una mica millor.

Que puguem ser conscients de la força, valentia, resistència i resiliència de les persones migrades amb què convivim. Que ens ensenyem coses les unes a les altres, ens mirem i escoltem, ho necessitem.

Espero que tinguem la força i les ganes per no deixar-nos arrossegar pel torrent devastador de la por i les muralles imposades. Que no oblidem aquests moments en els quals se'ns evidencia que la comunitat és l'únic que ens sosté.

Et desitjo sort i que trobis tot allò que et compensi el dolor. La teva sort serà la nostra. Que entre totes sabrem trobar el temps per imaginar juntes millors maneres de viure, que és el primer que cal per fer-les possibles.

I que tot això t'esvaeixi de mica en mica el terror de les pupil·les.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

JORDI gaya nofre BARCELONA
1.

El primer que he fet a l'arribar a la feina és llegir el teu escrit, ple de doloroses veritats, d'injustícies institucionals, de soletats i pors. T'agraeixo l'escrit, per una rao molt concreta. El necessito per no perdre el rumb, per no desorientar-me, per continuar contracorrent, intentant no oblidar tant dolor, tractant de viure mirant la realitat cara a cara i malgrat la carnisseria humana en que hem convertit aquest mon, seguir confiant en les possibilitats de la humanitat.

  • 6
  • 0

Comenta aquest article