Co-crear dinàmiques socials sostenibles

Darrerament, estem vivint col·lectivament una sèrie d'esdeveniments crítics, tals com “canvis catastròfics”. Fets que no hem anticipat i encara menys triat i que les nostres teories emprades fins al moment no ens resulten útils per a donar-nos una explicació racional d'aquests.

Alhora, davant d'aquests fets podem sentir que cada vegada tenim menys control sobre el nostre futur, com si la mateixa capacitat d'agència es veiés limitada i, per tant, estiguéssim en mans de forces inabastables des de l'acció quotidiana.

Qui podia anticipar la pandèmia de la Covid-19 i els efectes de la seva gestió? El teletreball sobtat, les càrregues de feina, baixes i ERTOS... I quan semblava que començàvem a poder planificar i treballar amb més sentit ens trobem amb la imprevisible emergència social per la invasió d'Ucraïna.

Indubtablement que tots aquests esdeveniments han tingut i estan tenint efectes en l'estat emocional dels equips i els individus.

Des de l'acompanyament a equips d'atenció a la persona que fem a Innova, veiem com els professionals estan treballant amb sensacions de no poder parar, com si es trobessin sols plens de perills o amb demandes que no poden assumir, sense capacitat de pensar i només seguint instruccions, etc. Emocions que s'han anat carregant i que segurament comencen a aflorar en forma de comportaments o reaccions que ens sorprenen; desmotivació, desorientació, manca d'iniciativa, excés de control, etc.

Des d'aquesta dimensió psicosocial partim d'una hipòtesi: les emocions no elaborades acaben actuant-se en formes variades sovint desconcertants des de les explicacions lògiques i racionals.

Més enllà de fets tan extrems com els mencionats, en el ritme organitzatiu habitual es prenen decisions d'ordre polític o estratègic, canvis tecno-estructurals que tenen efectes sobre les relacions establertes i es generen emocions de tota mena. L'eficiència, la pressa o la perspectiva exclusivament racional fa difícil de tenir en compte tot aquest material psicosocial i, aleshores, pot quedar incorporat en l'ambient com un soroll emocional de fons que finalment dificulta el desenvolupament de la tasca.

Aleshores, com estar atents a aquesta altra dimensió psicosocial menys visible, però de gran influència en el que passa? De quins espais col·lectius disposem per a poder compartir les emocions generades, sense jutjar-les ni haver-les de positivitzar? Com podem treballar conjuntament amb aquesta dimensió perquè no quedi com un pòsit a suportar individualment, calmar en espais privats o evacuar en forma d'accions irracionals?

Si ens trobem atents exclusivament a com resolem ara, com calmem la frustració o busquem causes parcials del que passa, ens resultarà més difícil tenir les antenes ben posades i estar disponibles per anticipar o fins i tot influir en l'entorn des dels nostres propis rols.

Si més enllà de la dimensió racional acceptem que som éssers també emocionals, podrem tenir en compte que els sentiments són una informació significativa per a comprendre de quines dinàmiques estem essent part. I potser així podrem anticipar possibles tendències, (re)connectar amb la pròpia autoritat i veure com podem contribuir a generar unes dinàmiques organitzatives i socials més sostenibles.

Com deia Hannah Arendt: “de nosaltres depèn un futur en comú”.