En un món millor

L'horitzó està sota amenaça, deriva cap a un crepuscle vestit d'ombres on s'aventuren tentacles que naveguen entre pecats, amb les frontisses desorientades.

La danesa Susanne Bier va signar fa anys un drama prestigiós on es donen cita i desfilen per la pantalla part de les violències més conegudes de la nostra època. Sustentant la crisi de valors que pateixen les societats contemporànies, insinua que el pacifisme ja no és un instrument d'interès viable per fer front als conflictes. A Hævnen, la seva pel·lícula, es pot observar com el bullying no es gestiona correctament a una escola: alumnes agressors sense observació, alumnes víctimes que acaben agredint en defensar-se'n, i són culpables als ulls del centre, i de la policia (no es treballen les causes); per finalitzar, rere alguns interrogatoris, el ritual de “donar-se les mans”.

L'escenografia forma part de la nostra vida i per això, el sentit comú acaba en una retòrica dubtosa depenent dels artefactes que s'utilitzen per fer creure, o no, certes coses; el llenguatge és el fil fonamental, serveix per comunicar idees, però també per condicionar les nostres decisions. Apel·lar-ho és un objectiu per deixar fora de discussió altres opinions: emparar-se amb les armes, que els mossos ensenyin alternatives a l'assetjament a les escoles, que els mediadors internacionals siguin, habitualment, generals militars... Un vaixell ple de pedres, paradoxes de les quals ens va parlar Tolstoi.

Al seu nou llibre Filosofia de l'engany, la veterana advocadessa de les dones, Lidia Falcón, destaca el vel que emmascara les versions segons la posició o ideologia, a partir de la manipulació dels sentiments, una educació emocional que fa reaccionar a l'espectador amb estímuls informatius, prèviament elaborats, a l'estil més primitiu del conductisme.

La política, quan perd el cor, acaba manifestant una de les formes més cruels de violència; un procés inhumà que comença com una profecia, avassallant a propis i contraris, enaltint l'acarnissament, justificant les caigudes; això afecta soldats i policies, com va denunciar el gran Passolini (ha complert 100 anys).

A la seva cançó Per a la guerra res, la veu dolça i rotunda de la colombiana Marta Gómez ens regala uns segons de poesia: “per a la distància, un pas; per a la ràbia, una flor; per a la impotència, un crit; per a la foscor, un color... Per a la guerra, res”.

Fa temps que les pedagogies per a la pau han deixat pas a fenòmens de major èmfasi i prioritat institucional; no obstant això, potser segueix essent, aquesta, la clau: una paraula mínima que va carregant sensacions a tantes altres necessitats de les dones, de la infància, de la vellesa, de la humanitat...