La societat civil i el valor de l’autonomia vers l’Estat

Jo sóc de Vilassar (municipi del Maresme). A Vilassar hi ha l'Estrella, un antic edifici que en la seva morfologia actual data del 1890. L'entitat L'Estrella, de base obrera, fou creada el 1885 com un “Centro recreativo, coral, instructivo y de mutuo auxilio”. A l'Estrella s'hi podia anar a fer el cafè, a veure obres de teatre i a ballar. L'entitat va anar prenent un caire llibertari i s'organitzà per seccions: hi havia una biblioteca i una mena de farmàcia, un economat i es desenvolupaven iniciatives cooperativistes. Gràcies al cobrament de quotes mensuals als socis, L'Estrella proporcionava prestacions econòmiques a qui queia malalt o li sobrevenia la invalidesa; garantia una caixa de resistència enfront dels conflictes laborals. Molt abocada a la formació d'infants i adults, entre 1905 i 1915 fou seu d'una escola laica.

Resumint, L'Estrella conformava un component molt important de la societat civil vilassarenca de l'època. El seu valor radicava en la seva autonomia. Defensava els interessos de la gent treballadora alhora que guardava amb zel la seva independència respecte de les estructures de l'Estat. La dictadura acabà amb l'Estrella. L'edifici es convertí en una precària caserna de la Guàrdia Civil. L'Ajuntament franquista s'apropià de la finca el 1952 i hi instal·là en els seus baixos el mercat municipal. Ara l'Estrella és un equipament municipal polivalent.

L'exemple em porta a plantejar el valor de l'autonomia de les iniciatives civils. No una autonomia retòrica, sinó concreta i funcional; constitutiva i independent dels poders públics. El concepte de societat civil - avui en sospitós desús – remetia a aquest valor. La societat civil s'ha concebut tradicionalment com aquell àmbit d'organització social de les societats modernes, autònom de l'aparell estatal i governamental. És l'àmbit d'organitzacions de tota mena: sindicats, patronals, organitzacions polítiques, moviments socials, entitats culturals i esportives, fundacions, cooperatives, associacions, centres d'estudis i un llarg etcètera d'agències socials.

Per descomptat, resulta evident que la trama institucional pròpia de la societat civil es veu intercedida pel sistema econòmic que determina el desenvolupament i l'estructura de la societat; també manté una relació ambivalent respecte de l'acció governamental, que comprèn tant el conflicte com la producció de consens. En el seu si es dirimeixen interessos contraposats. Per exemple, els de les patronals enfront dels dels sindicats. Però el que ens interessa destacar aquí és que la dinàmica de la societat civil contribueix a qualificar el procés democràtic. I per aquest motiu, malgrat totes les imprecisions conceptuals que es puguin assenyalar, l'element clau continua essent que la societat civil sigui un àmbit d'autonomia.

El cas és que si fixem l'atenció sobre la recerca que dona compte de la democràcia, hi ha una conclusió que es repeteix: una societat civil densa i plural és la condició de possibilitat perquè els objectius democràtics es mantinguin en tensió més enllà del fet circumstancial que un govern donat disposi de més o menys voluntat per aprofundir en la democràcia. Una societat civil densa i plural és una estructura social antiautoritària en la mesura que limita la capacitat de concentració de poder de l'Estat. Les agències socials que la nodreixen (organitzacions de tota mena) tenen la capacitat d'intervenir en la producció de marcs d'interès general (per exemple, acordant la regulació del mercat laboral), poden posar en agenda nous elements de qualificació de la ciutadania (per exemple, el dret a la participació política de les persones amb discapacitat psíquica), o produir i gestionar nous serveis que responen a la lògica dels béns comuns i la inclusió social (per exemple, els espais de consum controlat i seguiment terapèutic per a persones drogodependents en situació d'exclusió social).

La qual cosa significa que la dinàmica de la societat civil és determinant en el camp de les decisions polítiques i en la configuració de polítiques públiques. En conseqüència, els sistemes públics d'acció, sobretot aquells que es refereixen a la diversitat d'àmbits que componen l'acció social, es configuren pel poder normatiu i de realització de l'Estat/administració pública i per la contribució d'agències pròpies de la societat civil en un àmbit concret d'intervenció (per exemple, en el de les persones amb discapacitat). El resultat d'aquesta confluència a un nivell operatiu articula un sistema públic d'acció conformat per l'administració pública, que el lidera (l'organitza, el financia), i per agències socials, que el complementen, coprodueixen, milloren, precisen i el pressionen vers la innovació. El concepte que recull aquesta idea de complementarietat dinàmica público-social és la governança pública.

Ara, però, ja fa un temps que s'està imposant la visió política segons la qual han de ser les administracions públiques les que controlin directament i exhaustiva tant la producció de polítiques públiques com la provisió de serveis públics. Es tracta de l'estatisme, la ideologia que veu en l'administració pública l'única agència possible de promoció i administració de béns públics. L'estatisme busca expulsar (per una qüestió de principi) les empreses mercantils de la gestió de serveis públics. Però amb aquest moviment també tendeix a situar en la perifèria dels sistemes públics d'acció a aquelles agències de la societat civil que no es defineixen pel sistema de mercat i que produeixen béns comuns, com és el cas de tantes organitzacions del Tercer Sector i d'altres entitats arrelades en les dinàmiques socials. L'efecte d'aquest moviment és doblement perniciós, perquè, primer, té per conseqüència disminuir la capacitat global d'acció pública a causa de la preeminència dels processos burocràtics sobre la necessària precisió de les intervencions públiques en contextos d'àmplia diversificació de les situacions socials, i segon, perquè minva la qualitat democràtica en substituir la governança pública per l'autoritat exclusiva i unidireccional de l'Estat.

Hem de tenir en compte que la política pública convencional opera sobre la base de conformar agregats socials, categories definides d'individus sobre les quals aplicar un tipus igualment definit i preestablert d'intervenció. La veu que puguin tenir aquests individus reclamant la seva especificitat, diferència o particularitats és un problema organitzatiu per a les pràctiques estandarditzades de la política pública que s'executen obeint múltiples normatives i desenvolupant, en conseqüència, procediments burocràtics. En canvi, les agències socials s'adapten amb més precisió a la lògica de la situació de les nostres societats, la complexitat de les quals respon al fet que s'entrecreuen estructures de desigualtat amb processos accelerats de diferenciació social. D'altra banda, és històricament verificable que les agències socials constitueixen sovint nòduls d'impuls polític per a la definició de noves problemàtiques ciutadanes, qüestió rellevant perquè, com anem dient, fàcilment podem comprovar que emergeixen noves necessitats fruit de l'evolució de les condicions en què vivim i de les experiències subjectives que expressem. En aquest sentit, les agències socials articulen comunitats i confereixen identitats grupals, plantegen crítiques als codis culturals dominants, promouen nous marcs d'interpretació de la realitat social. Incideixen així en la vertebració de polítiques públiques de nova generació adaptades a les condicions socials de l'època, essent propositives en promoure projectes i serveis que ampliïn el ventall de les proteccions i les promocions en clau de ciutadania dels col·lectius als quals representen i/o organitzen.