‘Nails, hair, hips, heels’, una qüestió de privilegi?

L'artista Todrick Hall i la seva meravellosa cançó, que ve acompanyada d'un videoclip digne d'admirar, ens regala una coreografia plena de brillantor, de ploma, de posats i manerismes: una joia. Amb tots aquests nois joves, guapos i de cossos definits es converteix en una autèntica fantasia gai. M'encanta l'estètica, m'encanten ells i m'encanta tot el que fan, així i tot, per molt que el missatge de diversitat i comunitat sigui directe i positiu a la pantalla, qui de veritat pot pagar el preu de portar nails, hair, hips and heels a la vida real?

L'altre dia vaig estar llegint sobre la reacció de la gent a les xarxes socials a la foto de Bad Bunny enfundat en un vestit rosa i a l'aparició d'Eduardo Casanova a la catifa vermella dels Goya lluint una americana decorada amb uns llaços roses gegants. Sembla que va ser aquest darrer, gai i amb ploma, el més criticat dels dos. Cosa que ja és greu. No vaig voler imaginar-me què hauria passat si Casanova no hagués estat un noi alt, guapo i prim. Intento acostar-me a un tema molt complex: la normativitat imperant pel que fa a les corporalitats i el privilegi necessari per, simplement, ser estrany.

Just ahir vaig acabar el podcast de Deforme Semanal sobre l'enveja. La conclusió és que absolutament totis, totes i tots, en tant que éssers humans, estem subjugats a ella. Em venen al cap imatges d'algun Orgull en què nois de torsos esvelts i glutis turgents llueixen reixetes i tangues d'altures vertiginoses, o ensenyen el melic sota samarretes retallades. No em malinterpreteu, tot això m'encanta, em fascina, però la mateixa experiència m'ha ensenyat que no està fet per a totes.

Per descomptat aquesta última afirmació és bàsicament errònia, però el gruix social no ho percep igual, ni tan sols dins de la “diversa” comunitat LGTBIQ+. Si això es pot aplicar al cos llegit com a masculí, el mateix passa amb les vellositats facials i els pèls lliurement campant a axil·les, engonals i cames en aquelles persones llegides com a femenines. És estrany, és “nou”, però no provoca el mateix efecte en unes que en altres. Penso en noies de metre setanta amb corbes cisellades i malucs llisos que aixequen els braços posant per una foto d'estiu i deixant veure els rínxols de l'aixella. Em pregunto quin efecte podria tenir una persona de cames més penjants o que deixés veure uns plecs de greix.

Parlo doncs de privilegi. Del privilegi de cossos i de corporalitats normatius. Sí, de gent que està “objectivament bona” si reduïm l'equació a la seva mínima expressió. Fa uns anys (més jove i eixerit) em vaig comprar un crop-top i me l'he posat un total de 0 vegades. M'agradaria treure'm aquestes idees del cap, però soc sincer; el tanga sobre unes corbes d'esglai no el processo igual que sobre uns mixelins. Es pot corregir aquest biaix, hi ha remei per aquesta malaltia?

Es toquen aquí dos eixos importants que s'entrecreuen. D'una banda, aquestes persones, que gaudeixen d'un cos culturalment i socialment desitjable i desitjat, no deixen de desafiar les normes de gènere, i per això, els agraeixo moltíssim la seva tasca desinteressada. Desfer allò establert per fer-ho més inestable, alterar allò inalterable per fer-ho més divers. De l'altra, però, no deixo de pensar en la jerarquia que s'estableix dins dels mateixos marges on històricament hem viscut les identitats dissidents, espais subversius i de “cossos abjectes”, citant a Butler. Queda clar que dins d'allò “abjecte”, hi ha un espectre de més a menys “desitjable” i “acceptable”, i aquest espectre no deixa de tenir el seu epicentre en el fet normatiu i esperable, en el que es basa el desig de la gran majoria.

Escric aquest text perquè mai vaig arribar a posar-me el crop-top. I l'escric perquè suposo que he sentit enveja d'aquells que sí que ho han fet. És curiós perquè venero a qui se'l posa, però al mateix temps detesto sentir que no he ocupat mai cap lloc proper a la cúspide de la jerarquia. Moltes pensareu que això és un drama summament superficial, i no podria estar més d'acord. No me n'amago. Malgrat tot, ho percebo com a molt real i ha estat un tema recurrent al llarg de la meva vida.

Les coses estan canviant i crec que de forma imparable. Penso que potser el canvi em pilla una mica tard per poder deixar-me anar al màxim. Moltes persones no-normatives de la meva generació ens hem reprimit moltes coses, alguns hem fet intents, però sentim potser que se'ns ha “passat l'arròs” per treure tota la nostra ploma. Tot i que penso que els marges haurien de ser espais de bellesa eclèctica, de celebració de la raresa i de desitjos diversos, la crua realitat és que la històrica comunitat gai està fortament marcada per l'estètica normativa, testosterònica i viril. Confio en una comunitat LGTBIQ+ jove, cada vegada més plena de valentes, que pugui recompondre a poc a poc el paradigma perquè, finalment, ningú hagi de donar massa voltes a posar-se o no un crop-top.