L’empatia, motor de canvi per transformar l’atenció cap a les persones grans


En les darreres dècades, el coneixement al voltant de malalties com l'Alzheimer i altres demències ha augmentat de manera notable. Tot i no haver trobat encara les causes exactes o tractaments que aconsegueixin guarir aquest tipus de patologies, els diagnòstics cada cop més precoços, la divulgació científica i la sensibilització de la societat han fet que la població conegui molt més sobre aquesta problemàtica i l'impacte en el seu entorn immediat.

Aquest context ens ha permès assumir una perspectiva anticipatòria, i ha provocat l'avaluació i qüestionament del nostre actual model de provisió de cures: és sostenible aquest sistema a llarg termini? Dona una resposta real a les necessitats canviants d'una població en constant transformació?

El pas dels anys i els canvis generacionals que l'acompanyen fan palès un canvi important pel que fa al perfil de les persones que assumeixen el rol de cuidador. A més, la progressiva conscienciació al voltant de les limitacions que aquests tipus de patologia provoquen (a nivell d'autonomia i de capacitat de decisió, especialment) també ens ha permès preveure com volem que sigui el nostre propi envelliment.

Sovint, al parlar amb persones professionals i no professionals que estan assumint la tasca de donar suport o tenir cura d'una persona amb diagnòstic de demència, ens adonem que hi ha un seguit de trets comuns: La majoria verbalitzem no desitjar que la nostra cura recaigui sobre els nostres descendents, però alhora no ens veiem encaixant en uns recursos assistencials que ens dictin les hores per a les activitats diàries o que ens limitin les competències. Tampoc volem que ens supervisin contínuament o que ens forcin a seguir rutines saludables que potser ja no complíem quan érem joves.

En definitiva, volem poder continuar vivint seguint el nostre estil de vida i conservant els nostres hàbits, adaptant-los si calgués a les possibles dificultats emergents. Volem mantenir la nostra llibertat, malgrat les dificultats o minva de capacitats que tinguem.

Per què, doncs, no apliquem aquests mateixos criteris a les persones a qui acompanyem actualment, tant en els seus domicilis habituals com en l'àmbit residencial? Estem segurs que en el dia a dia com a cuidadors vetllem perquè les nostres mares, pares, companys i receptors de cures conservin una parcel·la suficient d'intimitat, autonomia i llibertat?

Una bona cura ha de passar necessàriament per un exercici d'empatia i, en aquest sentit, hauríem de plantejar-nos si a hores d'ara estem donant l'atenció que ens agradaria rebre quan arribem a aquesta etapa de la vida.

Suport i independència no són termes contraris, i podem trobar un espai de convivència per tots dos. Això necessàriament ens obligarà a trobar nous sistemes, més flexibles i adaptats a les diferències individuals, que cada cop es fan més necessaris en una població habituada a tenir-ho tot segons les seves demandes i de manera immediata.

Trobar alternatives no serà una tasca fàcil, ja que som conscients que l'afectació cognitiva suposa amb freqüència riscos que hem de prevenir per garantir el benestar de la persona amb demència. Però hem de vigilar perquè la nostra tasca de suport no caigui en un pur assistencialisme, que obviï els desitjos, preferències i estil de vida previ de la persona a la qual atenem.

Si més no, cal que comencem a treure el pilot automàtic i que comencem a plantejar-nos quina qualitat de vida volem per a la gent gran i, per extensió, què creiem que voldrem nosaltres quan, en un futur (no tan llunyà) ens trobem en la seva mateixa situació. Siguem el motor del canvi.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article