L'impacte de la crisi sobre la situació laboral de les dones

L'actual crisi econòmica està posant damunt la taula els límits del model econòmic existent per poder donar resposta a les necessitats humanes en totes les seves dimensions. Sembla, però, que un cop més l'anàlisi de la crisi i del seu impacte segueix un patró androcèntric que fa visible la versió masculina i desatén i invisibilitza els efectes sobre les dones, el seu treball i les seves vides. Aquesta visió androcèntrica és la que ha marcat tant el seguiment mediàtic de l'evolució de la conjuntura econòmica com la interpretació i valoració de les dades estadístiques macroeconòmiques.

Els mitjans de comunicació s'han fet ressò d'una crisi centrada fonamentalment en els homes i les seves ocupacions, la qual cosa posa de manifest d'una manera descarnada la permanència hegemònica del model patriarcal. Alhora que reforça aquest model en l'imaginari col·lectiu i assenta les bases per a que les mesures d'ajust estructural que s'estan imposant com a sortida de la crisi recaiguin sense majors resistències sobre els sectors més febles al mercat laboral, aprofundint especialment les condicions de precarietat laboral que afecten a sectors molt amplis de dones.

La crisi global suposa la precarització de sectors de la població que fins avui podien viure en condicions dignes, i la fredor de les xifres no ha d'amagar la cruesa de les dificultats per sobreviure a què s'han vist sotmesos molts homes i dones. Però no es pot abordar la crisi ignorant el seu impacte diferenciat sobre unes i altres. El context en què es produeix no era neutre; al contrari, es tracta d'un marc caracteritzat per fortes desigualtats salarials entre dones i homes, major presència de les dones en els treballs temporals, a temps parcial i en les categories més baixes, amb enormes dificultats per entrar a les professions més valorades i arribar als càrrecs de decisió i gestió del poder a les empreses. Amb la crisi, aquesta situació "de partida" s'està aguditzant, de forma que es manté l'escletxa de les desigualtats alhora que s'acumulen nous obstacles.

L'observació d'algunes de les variables típiques del mercat laboral –activitat, atur, ocupació, condicions de contractació i segregació– ens pot donar una idea força ajustada d'aquest impacte diferenciat. En primer lloc, es manté un diferencial de més de 15 punts percentuals entre la taxa de activitat de dones i homes, tant a Catalunya com a l'Estat espanyol; les mesures polítiques impulsades no han estat suficients per a assolir l'objectiu marcat per la UE d'una taxa d'activitat femenina del 60%.

Els efectes de la crisi ja es van deixar sentir durant el 2009, quan es va trencar la dinàmica de creixement de la taxa d'activitat femenina; l'any es va tancar amb un 54,8% que es manté igual a principis del 2010. Una dada que no es pot separar d'un increment significatiu del nombre de dones que engreixen les xifres de l'economia submergida i precària. A Catalunya –on, a diferència de la mitjana de l'Estat, l'atur femení està per sota de l'atur masculí–, les darreres dades d'evolució de l'atur mostren com, un cop passat el primer gran impacte de la crisi que va afectar a sectors altament masculinitzats com la construcció i l'automòbil, és l'ocupació femenina la que comença a patir amb major mesura.

L'atur de llarga durada és majoritàriament femení, i són també les dones de 45 anys i més les que acumulen majors percentatges d'atur. A més, en termes de qualitat de l'ocupació, la crisi no ha fet més que precaritzar les condicions de treball de les dones. Sovint s'argumenta que l'acumulació de contractació temporal i a temps parcial de les dones té a veure amb la “flexibilitat” i la “conciliació”, però això contrasta amb els motius que les pròpies dones addueixen: el 44,7% diu que és perquè no ha pogut trobar feina a jornada complerta.

Entre les preocupacions que apareixen al fil d'aquestes reflexions, un dels riscos més perillosos és que s'instal·li la idea de “normalitat”, de “naturalització” de l'augment de les desigualtats, justificant-les en raó de la crisi, reeditant noves versions d'alguns vells mites que, de fet, mai han desaparegut del tot: el treball de les dones és de suport a l'economia familiar i, per tant, en èpoques de crisi és més “natural” que siguin les dones les qui retornin a casa, assumint totes les tasques d'atenció i cura familiar. Avui, davant la crisi, cal repensar l'economia i el treball des d'altres perspectives que posin al centre la vida i les necessitats humanes, articulant al voltant d'aquest eix central totes les activitats, incloses les econòmiques i productives, integrant en un únic cicle vital interdependent la producció i la reproducció.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article