La pobresa té feina


El dret a l'ocupació apareix definit en l'article 23.1 de la declaració Universal de Drets Humans i diu així: “tota persona té dret a la feina, a la lliure elecció de la seva feina, a condicions equitatives i satisfactòries de treball i a la protecció contra l'atur”.

A escala europea, d'acord amb dades d'Eurostat de l'any 2017, un de cada deu treballadors a Europa vivia sota la línia de la pobresa i gairebé un de cada sis treballadors a temps parcial estava en risc de pobresa.

La pobresa lligada a la feina assalariada s'ha convertit en molts països europeus en una barrera crítica difícil de superar i que impedeix el progrés en la lluita contra la pobresa (Kelly, P; Ferro, A; Jones, S. 2011).

A Catalunya, un estudi realitzat el 2017 per CCOO destacava que el nombre de persones treballadores pobres havia crescut en els darrers cinc anys arribant a una xifra de 391.400, amb més incidència, en el darrer any, en les dones que els homes.

No fa tant que disposar d'una feina oferia certes garanties per no caure en situacions de pobresa extrema, però actualment el panorama ha canviat i les dades ens confirmen que cada cop hi ha més treballadors en situació de pobresa i exclusió social.

El treball ja no ens garanteix tenir recursos per poder viure amb dignitat, i l'obtenció o recuperació d'una feina ja no passa per la recuperació de l'autonomia perduda. Els contractes, sovint més temporals i inestables, els sous precaris, els preus a l'alça dels lloguers i la conseqüent manca d'accés a un habitatge adequat perpetuen el fet que per a les persones en situació d'exclusió residencial sigui cada cop més difícil poder viure de manera autònoma i sortir de la situació de vulnerabilitat.

Trobar persones que, tot i tenir una feina, es veuen obligades a viure en un centre residencial per a persones sense llar assenyala que les funcions del treball que tradicionalment passaven per la seguretat —tant econòmica com ontològica—, l'estabilitat, la dignitat i la salut orgànica i mental han desaparegut.

La preocupació per les persones ocupades que, malgrat disposar de rendes de treball, es troben en situació de pobresa no ha estat una prioritat política i no s'ha situat en l'agenda mediàtica fins fa ben poc. Com a conseqüència, les polítiques europees de les darreres dècades s'han orientat, d'una banda, a oferir suport a aquelles persones que estan a l'atur (recordem que el gruix de la despesa de l'Estat espanyol en protecció assistencial el dediquem al subsidi per desocupació), i de l'altra, a oferir suport a aquelles persones excloses del mercat de treball a través de programes de formació prelaboral i de suport a la recerca de feina, traslladant així els beneficis del suport social al mercat laboral. Aquest enfocament, però, no fa visible ni ofereix possibilitats de construir un projecte de vida satisfactori a totes aquelles persones que, malgrat tenir una feina, continuen sota el llindar de la pobresa.

Entendre que una feina assalariada és la millor opció per sortir de la pobresa i la precarietat és una perspectiva anacrònica. L'anomenada crisi del mercat laboral no només precaritza les oportunitats d'aconseguir ingressos a través de l'ocupació sinó que tendeix a cronificar situacions de pobresa, especialment entre les dones i les persones més grans.

A Barcelona, l'informe de Diagnosi de l'any 2017 elaborat per la XAPSLL (Guijarro et al, 2017) indicava que un 14% de les persones ateses per entitats de la XAPSLL disposaven de rendes derivades del treball, mentre que l'any 2012 aquest percentatge era d'un 5%.

La combinació entre la precarietat laboral i els alts preus de les que tradicionalment eren solucions habitacionals barates, com ara les pensions o les habitacions de relloguer fa que obtenir una ocupació assalariada no garanteixi l'estabilitat econòmica, habitacional i emocional necessària per finalitzar un procés de recuperació després d'haver viscut al carrer.

No tothom té les mateixes necessitats a l'hora de superar el sensellarisme. Mentre la inserció laboral pot constituir un element clau en la recuperació de persones menors de 40 anys, sense problemes de salut i amb experiència laboral prèvia, hi ha persones que requeriran suport social, habitacional o econòmic sostingut.

Hem de tenir en compte que l'accés a una ocupació o feina no sempre venç les circumstàncies individuals que han portat a una persona a acabar en situació de sense llar. L'èxit d'aconseguir una nòmina mensual quan parlem de feines precaritzades i de mala qualitat no només no suposa una solució duradora per a les persones sense llar, sinó que, en comptes de sortir de la seva situació, entren en uns llimbs on potser tenen un sostre on viure (una habitació rellogada) però no estan gaire allunyats de la situació de sensellarisme (Bretherton, J., Pleace, N: 2019).

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

JORDI gaya nofre BARCELONA
1.
Tot i compartir tota l'anàlisi sobre la precarietat del mon laboral, crec que l'afirmació: "Entendre que una feina assalariada és la millor opció per sortir de la pobresa i la precarietat és una perspectiva anacrònica". cal matisar-la i contextualitzar-la.
La precarització de les condicions laborals és un fet indiscutible. Però, que no hi hagi feina per tots i no hi hagi feina amb condicions dignes per tots, té unes causes, fonamentalment polítiques. Es a dir, que amb unes altres directrius polítiques podrien creure en la plena ocupació i el treball digne. Llavors aquella frase, sobre l'anacronisme del treball, quedaria obsoleta.
Vull dir, renunciar al treball com instrument emancipador és posar-nos als peus dels cavalls, apostar per la servitud.
Crec que aquest matís ho canvia tot.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article