Autoretrat abstracte d’un educador a l’Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA)

“¿Cómo hacía Jorge para calcular el tiempo exacto de la sesión, para que terminara justo en el final de un cuento? ¿Cómo lo hacía para dejarme colgando de una idea toda la semana? A veces esto me parecía maravilloso, yo tenía siete largos días para pensar acerca del relato, darle mi propia interpretación y bucear en la utilidad que yo podía obtener de ese cuento. Otras veces me parecía odiosísimo no poder sacarle el jugo que yo intuía estaba en la historia pero que yo no conseguía extraer”, Jorge Bucay, al conte ‘Solos y acompañados’ del llibre ‘Déjame que te cuente’.

A vegades jo m'imagino una mica així les entrevistes i els acompanyaments, una barreja d'egos salvadors amb intervencions altament preparades des d'una mirada apreciativa i empàtica, tenint en compte el context, la història, la persona i les altres persones; allò que és propi del subjecte dins de l'objecte de la meva feina.

La feina a un EAIA (Equip d'Atenció a la Infància i l'Adolescència) té per objecte de treball avaluar les situacions de risc o desemparament en què es pot trobar un infant, fer-ne una proposta administrativa —és a dir, tutelar per l'administració o no fer-ho— i dissenyar una intervenció per a revertir o acompanyar la situació desfavorable.

Dins de l'equip fem una tasca transversal, però després cada membre hi posa la seva petjada particular. Petjada que significa empremta, una marca amb les característiques de cadascú. Des de l'àmbit social —des de l'educació social— em plantejo a vegades com resoldre la dificultat que suposa portar a terme l'encàrrec de la institució amb l'encàrrec que porta la família. És a dir, la demanda més o menys implícita que per a la família es genera, segons la conversa que establim sobre com ha de ser l'atenció als fills o filles en aquell moment concret, en aquell context concret.

“Les polítiques de prevenció i promoció social no són ingènues, tot i que acostumen a ser-ho sovint els seus operadors”. Aquesta afirmació feta per Violeta Núñez, extreta de Reflexions al voltant del lloc que ocupa la teoria en educació social, avui (2010), ens està dient que per a una determinada població, qualsevol diferència que s'objectivi com a tal pot donar lloc a situar aquesta població en un perfil concret, una marca, un estigma social. Ens convidaria a intervenir-hi, doncs, sobre les certeses d'actes passats i suposats actes de futur. Aquesta marca sobre una determinada població, per una banda, ens permet actuar segons la construcció social que hem fet de com és la maternitat o la paternitat, amb la pretensió de modificar-ne el que no s'ajusta al conveni social, però, per una altra banda, ens aboca a intervenir-hi, respectant les característiques pròpies, les decisions de vida i com volen viure-les.

Per això, a l'EAIA s'obre una intervenció gens deliberada inicialment, malgrat tenir un encàrrec molt concret. La complexitat que vesteix cada realitat diferent s'ha d'acompanyar des de l'educació social, estant al costat de les persones, mirant, cara a cara, cada cas; intervenir des d'una posició de no judici, de curiositat, d'activisme pels drets fonamentals dels membres de la família. Planificar els projectes educatius individuals dins del marc familiar va ineludiblement lligat al llaç social i a la xarxa comunitària. Aquí entren múltiples mirades que dibuixen un quadre abstracte, que a tots ha d'agradar i que ha de tenir un significat per a l'infant o jove i la seva família. Un autoretrat abstracte.

Les mesures administratives són el primer esglaó de l'escala que ha de pujar l'infant o jove. El seu destí va vinculat a la proposta. La proposta administrativa, que sorgeix de l’avaluació del seu nucli de convivència, és un punt d’inflexió que pot propiciar unes o altres oportunitats: conviure amb un avi o àvia, un altre familiar, una família aliena o residir temporalment en un pis amb altres nois i noies com ell o ella (però diferents).

Aleshores m'envaeix una boira espessa formada per mil preguntes, que només s'esvaeix d'una manera. La manera d'esvair-la és preguntar, conversar i decidir conjuntament. Cal preguntar als infants i joves i a les seves famílies: “Què necessites? Com vols que estigui al teu costat?”. És igual que una institució hi sigui al darrere. Com a educador social fas de representant al servei de l'infant o jove, donant resposta a les seves eleccions.