Relacions laborals: Monstres, polifems i cavernes


Al llarg de les tres últimes dècades, a conseqüència d'un canvi de paradigma global, la ideologia neoliberal s'ha anat instaurant al conjunt de les estructures existents de la nostra societat. L'impacte d'aquesta mirada entorn les formes de governança, relacions i funcions entre la iniciativa pública i privada és fonamental per a poder comprendre el monstre comú que precaritza les nostres vides, sobretot per aquelles persones que formem part dels pilars de l'estat del benestar (sanitat, educació i els serveis de protecció social), tant sigui en condició de professionals, o com a receptores d'aquests (ciutadanes i residents).

L'administració pública (indiferentment del partit polític de torn) ha estat la gran impulsora dels processos de privatització dels serveis públics en benefici d'iniciatives amb afany de lucre o sense, així com promotora de nous nínxols de negoci per a empreses amb afany de lucre fora del sistema públic. L'objectiu d'aquests canvis estan vinculats, clarament, a l'augment del rendiment, eficàcia i reducció de costos, en un procés d'adopció de les lògiques empresarials i els seus mecanismes de funcionament. Remarquem l'aspecte de la reducció de costos, donat que és el principal leitmotiv de la participació de la iniciativa privada en la provisió de serveis de caràcter públic. L'escola de la “nova gestió pública”, fonamentada en la ideologia neoliberal, ha impulsat un procés llarg i continuat de canvis, introduïts en els contextos de crisis amb mesures d'austeritat i d'altres implementats per la porta del darrere, amb l'oposició frontal de moltes.

Les treballadores dels sectors de salut, educació i serveis socials podem donar fe de la progressiva erosió de les nostres condicions laborals i dels serveis d'atenció a la ciutadania i residents. En un període de més de dotze anys hem pogut veure: retallades, augment de la privatització i reducció dels drets, així com un progressiu increment de l'IPC no ajustat als convenis laborals i on una part de les mateixes treballadores d'aquests serveis públics, principalment les gestionades per la iniciativa privada, hem començat a ser les mateixes usuàries d'aquests, donat el procés d'empobriment que portem vivint. Treballadores de l'àmbit de les cures, de les anomenades essencials però invisibles. Sí, tenim companyes pobres, i entorns laborals molt precaris, un tabú per la patronal que mira per sistema a un altre costat, mentre alimenten la retòrica empresarial de motor econòmic, de l'economia social, verda i feminista; però com la majoria del treball de cures, infravalorat i no reconegut, ni social, ni econòmicament.

La nova concepció de l'administració pública ha transformat l'estructura de protecció social, més enllà de les lògiques de la raó pública i social, ubicant-la en el nou paper de gestora amb lògiques empresarials, impulsora d'estructures de mercat dintre de l'àmbit públic, per a fomentar condicions de competitivitat entre les proveïdores de serveis del sector social amb afany de lucre o sense. Que ningú per un moment pensi, tal com fal·laçment se'ns planteja sovint, que això és qüestió de dos bàndols confrontats: és un triangle on una exerceix de gestora, les altres lluiten de manera acarnissada competint totes contra totes (indiferentment de l'etiqueta que s'hagin volgut posar) i on les petites tenen totes les de perdre i les grans, les vertaderament grans, van engolint i arrasant en els concursos i subvencions. Sí, fundacions, cooperatives i altres sense ànim de lucre han construït estructures de negoci en l'àmbit de la consultoria especialitzada, assessorament d'aspectes burocràtics, gestió de persones, digitalització i circuits endogàmics de formació i col·locació en els seus propis serveis.

Apel·lar en aquests moments a la cara amable de la iniciativa privada sense afany de lucre, a manera d'escut per part de la patronal, és cinisme. Moltes d'aquestes entitats no es veuen identificades en un discurs que representa més els interessos de les grans que de les petites. Un discurs que adopta la retòrica empresarial de l'administració neoliberal. Mireu com monstres al tercer sector sense afany de lucre tenen la capacitat de guanyar concursos públics, fins i tot a les empreses amb afany de lucre, a costa de les condicions dels serveis i de les treballadores. És el joc que han decidit jugar, i sorprèn la candidesa del lobby del tercer sector i d'algunes patronals que han adoptat alguns discursos sindicals en demanar per als serveis que gestionen ells la mateixa remuneració que reben les treballadores dels serveis públics de gestió directa (en alguns casos, salaris de fins a un 30% superiors); mentre que per un altre cantó silencien els processos de municipalització de serveis, bloquegen els processos de negociació dels convenis col·lectius o ens donen engrunes i es permeten mentir públicament en relació amb el paper i treball que han fet serveis socials i tota la cartera de serveis dintre del context de la pandèmia per vendre les virtuts del seu conglomerat empresarial.

Potser és una qüestió d'ignorància o oportunisme, no ho tenim clar, però cal que assumeixin la responsabilitat de les seves funcions i entenguin el joc que estan jugant i no el maquillin. Volem que deixin de manifestar que són portaveus i representants dels interessos del sector i, per descomptat, de les treballadores. Ens diuen sistemàticament que estem al mateix vaixell i no és cert. Les direccions, patronats i estructures de segon i tercer nivell no estan en llocs de treball precaris, amb alta rotació, amb riscos per la salut tant físics com psicosocials, a vegades, en condicions d'abusos en les relacions laborals, amb un continuat estrès ètic, moral i físic que de vegades, més sovint del que ens agradaria, posa en risc la nostra salut i on, per descomptat, no tenim els espais de cures i atenció necessaris als diferents àmbits de treball. Ens hem de cuidar soles o entre nosaltres les treballadores, recollint-nos moltes vegades entre passadissos. Sumeu-li les condicions de vida precàries, els sous per sota del que es considera de mínims per viure una vida digna, la tensió en els preus del lloguer, subministraments i afegiu estar en contextos professionals on vivim directament i de primera mà situacions de violència en forma de traumes vicaris que ens porta a cremar-nos. Ara bé, els mateixos que parlen del sector, ometen aquestes qüestions. Nosaltres treballem per a persones, no per objectius, treballem per la millora de les condicions de vida, no per percentatges, treballem centrades en els drets i les persones i no volem deixar a ningú darrere i ho volem fer amb els recursos necessaris per a poder dur a terme la nostra tasca amb condicions d'èxit i en unes condicions econòmiques raonables. En cap moment vàrem decidir dedicar-nos a això per ser rics, no ho vàrem fer tampoc per vocació, va ser la convicció en els drets i la justícia social. Ara bé, tampoc vàrem decidir dedicar-nos a això per ser treballadores pobres.

Per un respecte cap a les companyes i cap a les persones per qui treballem, no podem restar en silenci davant les mentides, tergiversacions, o interpretacions que estem veient.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article