Serveis Socials d'Atenció Primària i atenció familiar (I). Sobre la salut mental i l'acompanyament familiar


De les moltes situacions personals i familiars a les quals dedico la meva atenció professional, en algunes, bastantes, les principals dificultats es determinen per la manca d'un diagnòstic psicològic o psiquiàtric especialitzat, la inexistència d'un reconeixement –explícit o implícit– per part de la mateixa persona atesa i, a la vegada, per la impossibilitat de dissenyar un pla de treball social i educatiu fiable, sostingut per una mínima però necessària contenció emocional o un mínim equilibri mental.

Malgrat que en la majoria d'aquestes situacions no es tracta de trastorns mentals severs, el cert és que es corresponen a "petites" però determinants disfuncions mentals, psicològiques o psiquiàtriques, que no només dificulten o impossibiliten la gestió d'una vida pròpia, sinó que, i cosa més greu, dificulten i minen les capacitats de l'entorn convivencial i de contenció familiar.

Tots sabem que des de sempre la família ha estat la principal responsable en el deure d'assegurar el benestar de cada un dels seus membres i de garantir el correcte i adequat procés que tota persona necessita, per créixer o bé per desenvolupar-se. Bo i així, també és sabut que, siguin provocades pel consum de tòxics o no, algunes de les situacions personals concretes són del tot inassumibles per a la majoria de famílies.

A més, quan des dels Serveis Especialitzats en Atenció i Seguiment pertinents a la Salut Mental (CSMA, CAS...) se'ns comunica que sense el reconeixement i la demanda de la mateixa persona no participen ni en el tractament ni en el seguiment, el treball que s'estableix amb la família acaba sent com una mena d'acompanyament en la soledat. Arribats en aquest punt, a la família, després d'esgotar la llista de tots els seus recursos propis, només li queden dues alternatives:

- La denúncia als jutjats o als serveis policials (que d'altra banda, i en molts casos, tampoc assegura res) 
- L'expulsió del domicili

Em costa acceptar que salut mental només faci referència al Trastorn Mental Sever, i el sistema d'atenció especialitzada –en la pràctica–  abandoni i/o ometi tots aquells casos, ni tant severs ni tant evidents, ni donin suport, tampoc, a la resta dels familiars "víctimes" de constants i interminables "maldecaps" (baralles, robatoris, amenaces..), que bo i tenir una primera base mèdica i sanitària, acaben sent assumits de bon principi pels Serveis d'Atenció General (ABS, SSAP...) i, finalment, pels sistemes policials i jurídics.


Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Joan
1.
Plàcid, valentia al posar sobre la taula un tema tant complex..

Potser, més enllà de buscar el diagnòstic de l'expert cal un treball en xarxa (diagnostic de tots amb participació dels usuaris i establiment de les accions a prendre i de qui les assumeix) més adequat.

Ara bé, calen recursos que garanteixin espais intermitjos, és a dir, capaços de generar vincles no només de l'entorn familiar sinó dels diferents serveis i professionals que poden prendre part en els procés que tu comentes, sinó podem arribar a l'extrem de un cop tenir el diagnòstic desentendren's de la intervenció socioeducativa (entenem la simple derivació del cas) que segurament cal - i també volen els usuaris-.

Salut
  • 0
  • 0

Comenta aquest article