El joc d’obrir gàbies

L'any 1977, poc després de la mort del dictador Franco, el grup de música Esquirols cantaven una cançó anomenada El joc d'obrir gàbies on reivindicaven la necessitat no només d'alliberar persones, sinó també les paraules que la dictadura havia empresonat i a les que havia donat altres sentits. Calia desengabiar paraules que com ara sexe, vida, llibertat, pau o veritat; les quals havien perdut el seu caràcter radical, transgressor.

Però no només les dictadures empresonen paraules. Ara, en l'actualitat, també ens hi trobem. En nom de la gestió de les dificultats socials, hi ha moltes paraules que també acaben engabiades: inclusió, responsabilitat, acte, vincle, cultura, poesia, renúncia, elecció...

Són paraules que encara estan presents, però ja no remouen els textos. Ja no alteren els sentits de les coses ni impacten contra la realitat. Paraules que ja no inquieten, que no ens agiten... Es tracta de paraules engabiades. Paraules que no acaben d'expressar tot allò que signifiquen, que no manifesten allò que simbolitzen, que no reflecteixen allò que representen. El seu significat ha quedat sotmès i amb ell, s'ha debilitat l'univers del nostre pensament. Debilitant-se la força de la seva potència transformadora.

Justament la intenció d'engabiar paraules és empobrir el discurs amb el qual llegim i entenem la realitat. Fer-la fa plana. Les paraules desproveïdes del seu abast creen consens social però al preu de no revisar el seu sentit. De ser mal·leables, toves, dòcils. Submises a la realitat. Sense capacitat per alterar-la.

El llenguatge dels aparells de gestió administrativa sovint responen a aquesta lògica. Engabien paraules generant un consens social que sovint implica la renúncia a una anàlisi més profunda de les pràctiques socials i dels seus efectes. Per exemple, el terme ‘educació’. Quan en el marc de les pràctiques socials està engabiat, es transforma fàcilment en assistencialisme, en pedagogia de l'amor o en ‘coaching’. Perdent la seva potència de canvi.

Per generar pràctiques socials transformadores es fa imprescindible alliberar algunes paraules. Va ser el pedagog italià Antonio Gramsci qui apuntava que la finalitat de l'educació és fer l'home actual a la seva època. Situant en el mateix moviment la responsabilitat de l'agent i la del subjecte. El primer per transmetre les eines necessàries per entendre i transformar el món i el segon, per apropiar-se-les. Vet aquí una manera d'alliberar la paraula ‘educació’. Jugar al joc d'obrir gàbies no és difícil, només s'ha de ser valent.