CODA, una pel·lícula per a oïdors

He escrit aquest article amb un fort dolor al genoll, dies abans d'una intervenció de menisc i ben segur que es publicarà quan estigui convalescent. L'operació no té gens d'interès especial per al lector, però m'ha fet pensar que el venerable claretià Jaume Clotet Fabrés va començar a aprendre la llengua de signes de les persones sordes aprofitant el temps que estava de baixa per una operació al genoll. Gràcies a la seva posició i a la seva sensibilitat, Clotet va tenir un paper molt important en la instrucció dels nens sords al segle XIX. Enguany es commemora el bicentenari del seu naixement.

Sempre he tingut molta dificultat per als idiomes. A base d'anys i de manera entrebancada, he esgarrapat hores quan he pogut i he anat fent cursos de llengua de signes catalana fins al nivell B2, sense saber-ne gaire. De manera ingènua, volia aprofitar aquests dies per fer coses pendents —una mica d'anglès, lectures, escriure i mil propòsits més— que es quedaran al calaix de les bones intencions i prou. A diferència de personatges històrics com el pare Jaume Clotet, una recuperació clínica no ens permet, a la gent corrent, avançar en cap projecte personal. I el dia a dia, ens consumeix les hores sense remei.

Sí que he tingut temps per Setmana Santa d'anar a veure la pel·lícula CODA, guanyadora d'aquesta edició dels Oscar. Dirigida per Sian Heder, explica la història d'una jove, de nom Ruby i filla de pares sords, que en ser l'única oient de la seva família, es converteix en la intèrpret de la casa i en el pont cap al món sonor. Encarnada de manera brillant per l'actriu Emilia Jones, la protagonista és una estudiant amb un gran talent per al cant. Un professor l'esperona a preparar-se per a les proves per accedir a la universitat. Ella somnia en fer carrera musical, però com que tampoc vol deixar la seva família de pescadors incomunicada, es troba entre dues aigües i un fort dilema interior.

Tot i que alguna crítica n'ha qüestionat la seva qualitat per ser molt previsible, em sembla indubtable que CODA és una bona pel·lícula. La forta unió entre pares i fills, la vergonya o l'orgull que senten tants adolescents dels seus progenitors, la duresa del món mariner, els flirtejos a l'institut, els comentaris cruels, però efímers, dels estudiants en sortir de classe, el somni juvenil de ser cantant, els sacrificis de la gent que s'estima, la felicitat i la llibertat són temes universals. A CODA, funcionen molt bé. Embolcallats per una història d'amor bonica i sobretot per unes lletres melòdiques; penso que tant els signes, com les mirades com l'harmonia de la veu conflueixen de forma poètica i entranyable en el clímax del film. En temps de guerres i destruccions, crec que necessitem pel·lícules així. Fan que tornem a casa una mica més tous i que no ens oblidem de la bona gent senzilla.

Són tantes les lectures que se'n podrien fer. La qüestió específica de la identitat dels ‘codas’ (Children of Deaf Adults o Fills d'Adults Sords), que apareix de forma crua i amb humor, no té importància per al públic general. Després dels elogis, però, també em toca enviar retrets. Principalment, perquè és injust que guanyi l'Oscar una producció tan poc original! CODA és una versió americana de la cinta francesa La família Bélier de 2014. Per tant, un zero a l'aportació pròpia i a la imaginació dels EUA. És un simple remake, aquesta paraula tan acceptada pel món del setè art i pels experts, que no deixa de ser un pur eufemisme per no parlar de plagi o d'idea robada sense cap mania ni rubor. En resum, CODA és una pel·lícula rodona, mot ben feta i que recomano, però que no es mereix el podi de l'estatueta de Hollywood per excessiu.

L'altre grandíssim problema de CODA té a veure amb la seva exhibició i distribució comercial. Si més no, a la sessió on jo vaig anar la cinta no estava íntegrament subtitulada. Només estaven subtitulats els diàlegs en llengua de signes americana, no els diàlegs parlats. Per tant, si una persona sorda hagués anat al cinema al mateix dia que jo, no hauria pogut seguir la trama. Res a veure, n'estic segur, amb com s'ha estrenat als EUA.

Llegeixo que APPLE TV ha posat la cinta accessible amb subtítols en 36 idiomes i veig que es pot descarregar en línia en algun web. També he llegit que a totes les sales es projectarà amb subtítols. Malgrat les promeses, insisteixo que en la meva experiència, només va ser una pel·lícula per a oïdors. En casos així, es fa palesa l'anomenada alteració de Jonás (Jamie Berke, 2009), aquell malestar o frustració que viuen les persones sordes quan són ignorades les seves necessitats més bàsiques. El nom prové del 28 de gener de 1979, data en què la CBS va emetre sense subtítols la mítica producció And your name is Jonah sobre la vida d'un noi sord. Assegut a la butaca del cinema, vaig observar que això podria tornar a passar més de quaranta anys després. Mentrestant, el dolor que tenia al genoll ja no em va marxar.