Què fem els pares quan identifiquen els fills amb altes capacitats?


La història a casa va començar amb una trobada amb diverses famílies per a organitzar una activitat conjunta. Jo anava molt atabalada i estava donant el pit a la meva filla petita. Aleshores li vaig demanar a la gran, de sis anys, que prengués nota dels compromisos que assumia cada família. Dins del grup hi havia una mestra de primària, que acabava de fer un curs sobre altes capacitats, i ens va dir que allò no era normal i que estaria bé fer un procés d'identificació. Així ho vam fer i, quan vàrem saber els resultats, més que trobar respostes ens van venir a sobre un munt de preguntes.

En part, no se'ns va fer estrany: la nostra filla feia coses que els altres nens no feien. Us podria explicar moltes anècdotes com quan a l'escola bressol sempre volia estar amb la mestra perquè era l'única que parlava com un adult i podia mantenir-hi llargues converses. Tothom ho considerava curiós i, com a pares, nosaltres també, però ningú ens havia dit que allò no era normal. Tanmateix, ens queien a sobre un munt de tòpics i arquetips que ens provocaven moltes contradiccions: volíem que la nostra filla fos i no fos.

Vàrem comunicar el resultat a l'escola i la professora va estar molt contenta. Va dir que no havia tingut mai cap cas i que ho veia com un repte. Vàrem agrair profundament el seu interès, però alhora encara ens va fer entrar una mica més en pànic. Per aquests dubtes no li vam dir a la nostra filla res sobre els resultats fins molt més endavant. De fet, va ser ella mateixa qui ho va descobrir, tot llegint un llibre on apareixia un personatge amb altes capacitats i un bon dia ens va preguntar si ella no era com ell. Nosaltres, evidentment, li vàrem haver de dir la veritat. Suposo que aquestes coses es fan només amb el primer dels fills, ja que als altres dos tot els ha vingut més rodat. Així és la vida.

Mirant-ho ara, amb la perspectiva de temps, per què vàrem tenir tanta por? Doncs perquè les altes capacitats tenen, com qualsevol etiqueta, certs estigmes associats. L'arquetip més típic és el masculí: un noi que sap fer càlculs matemàtics, que li encanta la física i que treu molt bones notes. Algú té al cap la imatge d'una dona amb altes capacitats? Quina pena oi? I fins i tot el tòpic del "geni" és erroni, malgrat que sigui la imatge més popular. Als nens i nenes amb altes capacitats els pot costar concentrar-se perquè tenen moltes coses al cap. No suporten avorrir-se, i a una gran part els costa molt encaixar en el sistema educatiu, que es converteix en un autèntic drama per la falta de motivació que els provoca.

Per què no ho vàrem normalitzar? Doncs per por. Per por. Perquè hi ha gent que no ho entén, per què quan en comences a parlar a la gent et pregunten si li posaves "Baby Einstein" o et demanen quin tipus d'estimulació vas fer servir. I perquè a ella, per exemple, el primer que li va dir la seva amiga va ser "que bé! Si tens altes capacitats, vol dir que no t'equivoques mai".

El que recomanaria a les famílies, primer de tot, és que faci el que haurien de fer tots els pares: escoltar els seus fills i filles, estar amb ells, compartir junts estones, jugar i conèixer-se bé per poder-se ajudar. I, com tots els pares, entendre que cada persona té necessitats diferents: si li fa il·lusió aprendre japonès, en la mesura que sigui possible, deixeu-li fer. Oi que si volgués jugar a un esport, tothom ho trobaria normal? Doncs que no us faci por ser diferents. La normalitat no existeix i destrueix il·lusions de tothom. Ens cal parlar dels tòpics i trencar-los, perquè hem de ser valents els grans per poder ajudar als petits a viure amb aquesta diversitat i poder-la defensar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article