La fuga d’optimistes i d’inconscients

El juny del 2016, en Carles Capdevila escrivia un article explicant que hi ha gent a qui li agrada ficar-se en problemes; gent que s'hi dedica, i no per morbo ni per vici: per arreglar-los. I deia que són així d'optimistes o inconscients. Ho escrivia al seu article que portava per títol: “Ens cal gent que es fiqui en problemes”. Han passat sis anys d'aquestes paraules; les recordo profundament perquè el dia que les vaig llegir vaig reconèixer en elles l'esperit de lluita, la il·lusió i l'entusiasme del dia a dia de molts dels meus companys i companyes de professió. Aquests darrers anys han augmentat les desigualtats, hem viscut una pandèmia mundial, estan essent alarmants les dificultats de salut mental que ha de fer front la població (especialment els i les joves) i també hi ha hagut un augment de persones en situació de greu exclusió social. Estem acompanyant persones amb una alta vulnerabilitat que es troben en situacions molt límit com l'acompanyament a les persones que fa anys fugen de conflictes armats de països diversos; i la darrera evidència ens la donen les persones refugiades que fugen de la violència a l'est d'Europa o les aclaparadores xifres que ens ha deixat un nou informe INSOCAT. 

El tercer sector hem seguit dempeus, aguantant, sostenint, acompanyant... i avui sento que nosaltres també estem arribant al límit. Durant la pandèmia hem sostingut molt de dolor, i el futur no sembla ser millor. I mentre sostenim vides que se'ns esmicolen a les mans, anem perdent la capacitat de recuperar l'esperit i la il·lusió i les ganes de ficar-nos en problemes. La utopia que ens mou, la utopia de transformar el món, es va esvaint amb el cansament i cada cop que una treballadora optimista i inconscient va agafant consciència i en surt cansada de fer-se mal, més perdem com a societat. Hi perdem perquè el tercer sector som organització social i ciutadana i som de les poques garanties que ens queda a la ciutadania de comptar amb una organització crítica i amb capacitat d'incidir en la política social.

Si s'afebleix la capacitat d'organització comunitària, perdem estructures socials bàsiques de relació entre les persones. Aquest període de pandèmia ens ha ensenyat que una societat sense cultura popular i sense organització comunitària es torna feble. Perdem la capacitat d'aglutinar-nos per una o diverses causes i això implica obrir el pas als autoritarismes. Ja sabem que els autoritarismes creixen davant de societats individualistes, desorganitzades o acovardides, societats incapaces de plantar-se per exigir els seus drets.

El tercer sector estem al límit, estem veient com creixen les desigualtats i la manca de connexió de la realitat quotidiana d'una part de la classe política ens està portant a abandonar el camí de lluita, perquè cada dia ens costa més sobreviure amb un conveni congelat des de fa més d'una dècada. La fuga d'optimistes i la fuga d'inconscients ja ha arribat al tercer sector. El motiu, gairebé sempre és el salari. El clima laboral és bo, la motivació amb la tasca és alta i la convicció d'acompanyar als més vulnerables es manté intacta; però necessitem pagar, com tothom, les nostres factures a final de mes. La bretxa salarial entre sector públic i tercer sector ja és del tot insostenible per les entitats. Som un sector, com deia en Carles Capdevila, certament una mica estrany, ja que ens agrada ficar-nos allà on hi ha problemes, allà on la societat no vol mirar. I la meva pregunta és: què passarà si arriba el dia que ja no podem sostenir-ho més? Què passarà el dia que ningú alci la veu i es posi al costat de les persones més vulnerables? Avui ja no és qüestió d'ells i elles o nosaltres, avui tots estem en situació de risc i vulnerabilitat social. El preu de la cistella de la compra, el preu de l'habitatge, del transport, els subministraments...no s'ajusta als preus dels nostres salaris.

No tinc la resposta a què passarà si arriba el dia en què el tercer sector s'afebleix. El què si sé és que, com a societat, estarem perdent la capacitat d'organitzar-nos per influir. I sense aquesta capacitat, les estructures de poder tenen via lliure per fer el què vulguin, quan vulguin. La nostra és una feina invisible d'un valor incalculable. Donem-li la importància i el reconeixement que es mereix per poder continuar comptant amb optimistes i inconscients, com en deia el Carles Capdevila, que lluitin per transformar el món i posar límits als abusos de poder i a la vulneració de drets dels ciutadans i les ciutadanes.