Reescriure la pròpia història

“Els científics diuen que estem fets d’àtoms, però a mi un ocellet em va explicar que estem fets d’històries”. (Eduardo Galeano).

Els éssers humans som narradors nats: contínuament ens expliquem històries els uns als altres, i a nosaltres mateixos. Cada persona tenim una història de vida que es compon de diferents històries. Amb aquestes històries no només expliquem qui som, sinó que també donem forma a la nostra identitat i modelen les nostres experiències.

No hi ha una narració única sobre les coses que ens passen a la vida. Anem teixint el nostre relat autobiogràfic tibant d’uns fils i descartant-ne uns altres. Exaltem uns fets, i altres inconscientment els excloem. Un mateix episodi viscut pot explicar-se de moltes maneres i desencadenar diferents narracions. Quan aquestes narracions se centren en problemes específics, les persones comencem a veure aquests problemes com una part inseparable i inherent a nosaltres mateixes i ens costa confiar en el canvi.

Per exemple, un infant pot suspendre un examen “perquè no ha estudiat prou” o “perquè és mal estudiant”, “perquè passa un mal moment” o “perquè és un negat”. Un relat o un altre influirà sobre la seva identitat i la seva capacitat de reaccionar davant d’allò que li passa.

Si des de la infantesa algú interioritza que “és un negat”, deixarà de donar forma a versions més positives de la seva identitat que són veritat, com que és creatiu, hàbil, etc. L’etiqueta modela la identitat. Quan separem l’etiqueta de la persona i afegim les seves fortaleses, augmenta la seva confiança, la seva autoestima, i millora la comprensió de si mateixa.

Les etiquetes estàtiques i generalitzades redueixen la confiança de cadascú en la possibilitat de canvi. Etiquetar el comportament i no la persona, dona més marge al canvi positiu, però és força habitual titllar els altres amb etiquetes: “egoista”, “mentider”, “difícil”, “negat”, com si aquests adjectius definissin qui són, com si no existissin moments en què no es comportessin d’una altra manera, i, per tant, “fossin” d’una altra manera. Paraules que triguem un segon en pronunciar poden tenir un gran impacte i influir en com es veu un infant a si mateix. Tal com el vegin els altres, es veurà a ell mateix, i tal com es vegi a ell mateix, es comportarà. I així anirà generant una narrativa entorn la seva identitat.

L’acció psicosocial i terapèutica no pot canviar els fets passats, però sí que pot contribuir a fer que les persones donin (o trobin) sentits nous a les seves històries de vida per tal que puguin donar lloc a canvis positius.

Si mirem enrere, tots podem explicar la història de la nostra vida —i explicar qui som— d’una manera alternativa. Tibant d’altres fils, unint altres punts, desenvolupant altres trames. Reescriure la pròpia història posant el focus sobre aspectes més sanadors, reorganitzant les nostres experiències per atorgar un sentit nou a les nostres identitats i vivències.

Quina és la teva història?