Primer va ser l’atenció primària

Després vam continuar des de i gràcies a l’atenció primària. Encara no l’anomenàvem així, però era l’eix i substància d’allò que significava exercici de la Medicina, de la Sanitat. La SALUT.

Permeteu alguna pinzellada d’aquells primers passos que recordo i conformen l’atenció primària, la meva.

Fa més de mig segle (i no és dada literària sinó literal), que vinc fent de metge, cada dia de cada calendari. Quan vas enfilant records i experiències vas esprement neurones veteranes. Quan revius moments de la teva estimada tasca – professió – vocació, de l’amor per la cura de la salut humana, et pots recrear en alguns passatges que han quedat impresos amb la tinta intranscendent d’allò autèntic.

El gener de 1970 vaig començar a FER de metge, amb un flamant títol col·legial i una especialitat en Medicina interna que em permetia obrir el diafragma i ficar-me en les malures més diverses. Mai més no he parat, i desestimo posar-me a fer comptes ni estadístiques. Així que a hores d’ara quan escolto, veig, mal somio, constato a la fi, el que va quedant de tot aquell aprenentatge, víctima d’unes anomenades modernitats mal enteses, m’entristeixo, m’enrabio, lamento el malbaratament i la pèrdua vanitosa de saber. Denunciant eufemismes del tipus d’un pretès nou model d’Atenció Primària. Senzillament filtres, telèfons, “apps”, i administratius: la liquidació per extermini, inanició, sagnia i demolició dels principis i dels valors de treballadores públiques de la sanitat per la salut. Noves formes del sector negoci de la salut.

Enyoro i repasso aquella escola on em van alletar a la Facultat de Medicina (LA en singular perquè el curs 63 -69 a Barcelona sols es podia fer a LA Facultat de Medicina de LA UB – ambdues en singular). Torno a viure aquells “Mestres” que ens incrustaven les formes i objectius del que seria la nostra vida professional ja immediata: escoltar, mirar, aprendre, patir, gaudir, sentir, palpar, estimar, estudiar...com a clínics (allò que passa a peu del llit del malalt). Naturalment, també ens dedicaven moltes hores –presencials i en proximitat- a ensenyar-nos les teories i tècniques per a la prevenció, el diagnòstic, el tractament, la reinserció social i laboral, la recerca. Tot i en cada etapa. Compartint i debatent amb les companyes de totes les disciplines implicades, menció expressa per infermeria, treball social i tot un veritable EQUIP de Primària

El primer era com abordar la consulta. Saludar a la porta a la persona presumpta malalta, pel seu nom usual– que havíem recordat en una humil i indispensable fitxa de cartró manuscrita i a prova de qualsevol hacker o caiguda informàtica– . Observar amb deteniment, cinc sentits i amb sistema cada segon de la porta fins a arribar a seure’ns al despatx. Sola o acompanyada, com vestia, caminava, mirava, coordinava, s’expressava oralment i gestual. Quina olor feia, com explicava els seus mals (en diem anamnesis i és nada menys que la confecció elaborada de la informació i història clínica).

Comunicació, fluida, malfiada, precisa, preconstruida, còmplice, confosa? Com responia o defugia el nostre diàleg- conversa -, com ens mirava, fixament als ulls, o de reüll, o capcot, gestualitzant o tens com un pal? i sempre atents a l’actitud de l’acompanyant a cops més delatora o aclaridora que tota la xerrameca (ineludible).

Com explorar al malalt seguint un rigorós protocol que començava pels peus i turmells, i anava pujant amunt fins a arribar al crani. Tot plegat.

El nostre objectiu primari: la diagnosi i la solució quan fos possible. La cura i l’acompanyament i atenció quan no fos guarible. Metge també implicat en patiments, dolors, angoixes, pors, solituds, alegries, resultats i futur.

En deien transferència, i no és altra cosa que la credibilitat, confiança, l’estima i el respecte recíprocs. Bases sine qua non per ser i fer medicina.

Apreciar aquelles confessions a mitja veu: “Doctor, sembla que ja em trobo millor que a l’entrar”. L’encaixada de mans, o el petó de comiat.

Però sobretot, la meva debilitat: Les velles sàvies, belles i Mestres, o els avis escèptics tractats sense paternalismes i sí amb una complicitat que produïa moments impagables: “Doctor deixi’m preguntar-li: com saben les diverses pastilles com han d’anar a parar on els correspon actuar?” O una confessió espontània que encara m’emociona: “Jo els dic a les amigues que el meu metge crec que no és creient, però millor perquè farà tot el que calgui per retenir-me en aquest món”. Aquell murri rondinaire a qui costava pronunciar “em trobo millor”, i ho construïa com: “sembla que, avui, no estic massa pitjor”.

Algun dia en faré una recopilació mínimament desordenada per transmetre somriures dins les tragèdies, humilitat versus les prepotències, humanitat prudent dins la tecnologia infal·lible. O sigui, Atenció Primària.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article