Premi Pilarín Bayés, la veu dels infants

Recordo que, quan era una nena m’agradava estar entre els adults. Em rememoro guaitant amunt, escoltant-los i tractant d’esbrinar de què parlaven. A vegades ho aconseguia, però tot sovint, les converses dels “grans” em semblaven un garbuix de paraules enrevessades i enigmàtiques. Actualment, que també m’envolto d’adults i me’ls miro des de, si fa no fa, la mateixa alçada, de vegades també em costa saber de què parlen.

Amb els infants no em passa el mateix. Als infants, sempre els entenc. Potser perquè, tot i estar o no d’acord amb el que diuen, ho diuen de veritat. No estic dient que no menteixin, n’he enxampat a més d’un mirant-me als ulls i deixant anar una mentida de l’alçada d’un campanar. Però darrera la mentida infantil hi ha sempre una base d’innocència, l’impuls irrefrenable de la fantasia pròpia de l’edat o, simplement, la voluntat de creure’s més llest o llesta que ningú. El que, de manera inevitable, em fa tornar al punt de partida. Els infants parlen des de l’autenticitat. I en un moment en què triomfen les fake news, s’imposa el “postureig” més fals i els filtres ens fan dubtar del que és real i el que no, ser autèntic és una virtut que cal posar en valor. Escoltar la veritat dels infants, donar-los veu, és un exercici que, com adults, hauríem de fer més sovint.

A l’Obra Social Sant Joan de Déu, tenim el privilegi de sentir (o llegir), cada any, la veu de 8.000 infants d’escoles de tot Catalunya. És la veu dels participants del Premi Pilarin Bayés, un guardó que des de fa dinou anys convoca alumnes d’entre 6 i 12 anys a inventar un conte sobre diferents temàtiques vinculades a l’educació en valors. Com a entitat social que té entre els seus objectius donar visibilitat a la situació dels col·lectius més vulnerables, sabem com costa que s’escoltin les veus que ens arriben dels marges. Tot sovint es menysté l’opinió de les persones grans, s’ignora el clam de les persones migrades i no s’escolta la veu dels que no tenen llar. Amb els infants, passa una mica el mateix... Els sentim més que no pas els escoltem. I si els escoltem, a vegades ho fem amb mirada sorneguera i condescendent.

I és una llàstima! Perquè la seva opinió, o al menys la que expressen a través dels contes i les temàtiques proposades en el marc del Premi Pilarín Bayés ens dona pistes d’allò més imaginatives sobre el que hauria de ser la solidaritat o com de senzill és entendre i viure la diversitat. I ja no és només que si no els escoltem ens estem perdent un munt de bones idees per canviar el món, és que l’any 1990 en l’article 12 de la Declaració dels Drets del Infants els “adults” de l’ONU van acordar que “les opinions dels infants han de ser tingudes en compte (...) i que, amb aquesta finalitat, l’infant ha de tenir l’oportunitat de ser escoltat”.

Una anècdota. Precisament, arran de la dissetena convocatòria del premi Pilarín, que proposava escriure històries sobre els drets del infants, vam decidir incorporar la figura del Jurat Infantil en la selecció dels contes guanyadors. Des de llavors, la decisió de quines històries passaran a formar part del llibre il·lustrat per la nostra estimada Pilarín i editat per l’Editorial Mediterrània, depèn també del vot i el criteri dels nens i nenes escollits per fer de jurat. Ho he presentat com una anècdota, però en realitat la decisió resulta molt simbòlica. Perquè tenir jurat infantil representa a la perfecció l’esperit d’aquest premi literari que l’any vinent celebrarà els vint anys i que aspira a continuar escoltant als infants de diverses maneres. Convidant-los a reflexionar i escriure històries sobre temes cabdals que afecten tota la societat, com el confinament o la salut mental; oferint-los la possibilitat de ser locutors i locutores dels seus propis podcast amb Catalunya Ràdio; analitzant les seves opinions en articles i estudis realitzats per persones expertes i celebrant el seu triomf com autors i autores en una festa on se’ls reserva la primera fila enlloc d’un seient darrere les autoritats. 

A començaments del segle XX no teníem models de protecció per a la infància, les normes internacionals no van ser llei fins l’any cinquanta-nou, i encara avui se segueixen vulnerant els drets dels menors a massa llocs del món. Tot i que encara no hem estat capaços de protegir els infants de manera efectiva, no hauríem com a mínim de posar-nos el repte d’escoltar-los? A l’Obra Social Sant Joan de Déu esperem seguir donant-los veu com a mínim vint anys més gràcies al premi. Perquè, després de 19 edicions, escoltar-los ens ha fet millors adults.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article