La càrrega mental de les dones en la cura dels fills i filles

Que la societat, en el seu conjunt, s’ha de fer càrrec que la maternitat i la paternitat han d’estar en el centre de tota persona que vulgui lluitar per una societat més justa, on l’amor hi sigui present, on acompanyar a un fill o filla en l’aventura de créixer i on la cura cap als altres tingui el pes necessari i estigui al centre, hauria de ser quelcom que ningú es qüestionés. Evidentment, això no passa, perquè es continua valorant la productivitat laboral, el poder i d’altres qüestions més relacionades amb l’economia i les capacitats “típicament masculines”, com la força, l’èxit laboral, la capacitat de guanyar diners, etc.

És així, que fins i tot el feminisme encara es continua oblidant de posar al centre la importància de maternar, la importància de la cura de l’altre, la importància del miracle de la vida, i és, per tant, que tant els cossos de les mares quan pareixen, com les seves emocions al llarg de la cura i la criança no tenen cabuda quan tenen un to negatiu: tristesa, ansietat, ràbia, ira, dolor... I què passa aleshores? Malgrat que hem evolucionat una mica des de fa 40 anys i els pares estan més presents en tot allò relacionat amb la criança, segueix sense ser suficient quan ens trobem que la càrrega mental encara està destinada a les mares.

I què és aquesta càrrega mental? Doncs és que no es tracta només de portar al fill a la pediatra quan toca, sinó que significa haver demanat visita, haver registrat mentalment quan és, i que potser arribarà el dia i el porti el pare. Estaríem parlant que a pesar que hi hagi pares “fent”, la coordinació de la llar continua recaient en les dones: pensar, preparar, gestionar i fer... I tornem a començar. Si dels quatre passos, potser els pares només s’encarreguen de l’últim es fa evident que la corresponsabilitat no queda equilibrada.

És com si la dona fos la CEO de la llar, amb tota la càrrega i temps que això suposa. Una càrrega que, a més a més, és silenciosa, ja que no és reconeguda en una societat on no es valoren ni es remuneren les cures i feines de la llar. Si assumir el 50% de les tasques afegim tota la coordinació de la llar, les dones estem assumint gairebé el 80% de la feina. És normal, per tant, que ens sentim fartes, cansades i sobrecarregades.

I a més permanentment preocupades, amb la necessitat de comptar amb més eines en l’acompanyament dels fills i filles, de tenir més recursos per educar-los. A l’Associació in via portem des de l’any 2004 duent a terme trobades grupals i xerrades per a mares i pares d’infants i adolescents de diferents edats, treballant temàtiques com la convivència familiar, la resolució de conflictes, la prevenció de riscos en les xarxes socials, la coeducació en família, la sexualitat infantil, l’acompanyament emocional a la infància, etc. I anem observant any darrere any, com gran part de “famílies” que assisteixen, que s’interessen, que busquen eines de millora són les mares. De les xerrades grupals que hem realitzat del gener a l’abril d’aquest 2022 han assistit un total de 136 persones: 116 mares i 20 pares, el que suposa que el 85% de les assistents han sigut les mares.

De les xerrades concertades per AFA de les escoles, només en una escola la interlocució ha estat amb un pare, en la resta han sigut mares. Totes aquestes dades ens fan reflexionar sobre com “interpel·lar” als pares, com fer arribar el missatge de: “Disculpa, però tu també hauries de conèixer la sexualitat infantil, com acompanyar emocionalment als teus fills i filles, i què significa i com es practica la coeducació en família”. Les responsabilitats segueixen absolutament feminitzades, però clar, si és la mare la que ha de ser la figura de “coordinadora de la llar”, doncs que sigui ella la que tingui eines per acompanyar i educar als fills i filles.

En tot cas, tenim molt camí encara al davant. Per una banda, que la societat en el seu conjunt posi la mirada en la importància de la criança i que realment aquesta es consideri corresponsabilitat dels adults responsables de les criatures, sigui com sigui la composició de la família, però incloent als homes pares perquè realment la càrrega mental estigui compartida, i, per tant, els efectes invisibles d’aquesta no recaiguin només en les dones.