Un món d’emocions


Cada vegada que obrim un diari o accedim a les xarxes ens trasbalsem per les notícies de la guerra, accidents de trànsit, violències de tots tipus, catàstrofes. Són onades d'emoció que revelen la hiperemotivitat de la nostra psique col·lectiva.

Però, que és l'emoció? Hi ha tantes definicions com teories, una d'elles ens diu que és un intens estat mental que sorgeix de forma espontània en el sistema nerviós i provoca una resposta psicològica. També es pot definir com un procés i estat afectiu que ens informa d'una manera objectiva d'afrontar la realitat. Quan l'organisme detecta un perill, amenaça o desequilibri s'activa una emoció amb la finalitat de posar en marxa recursos per controlar aquesta nova situació. Podem dir que l'emoció és una expansió saludable en una civilització que es desenvolupa sota els imperatius de la tecno-ciència.

Què ens passa avui en dia? Doncs que en el camp de les emocions hi ha una tendència a buscar les emocions-xoc en detriment d'emocions-contemplació. Busquem situacions que ens provoquin sensacions fortes. Demanem a la cultura de la imatge productes que ens produeixin una agitació afectiva.

Una societat hiperemotiva. La nostra època està presidida pel signe de l'emoció i les grans tendències sociològiques actuals dinamitzen la vida emocional. Ja fa temps, la New Age, col.locava l'afectivitat com un mitjà de coneixement, convidant a la descoberta del cos, a l'exploració d'allò que se sent i a l'emoció mística davant la infinitud del cosmos.

L'ecologia es nodreix de part de l'emotivitat: veure la degradació dels ecosistemes, la por per l'escalfament global i les catàstrofes planetàries ens mouen a actuar però no d'una forma suficient. Esperem que la part emocional tingui força pes per prendre consciència de que hem d'actuar, ja que no s'acaba de reaccionar davant les evidències científiques.

Els moviments d'identitat i ètnics també van acompanyats d'una gran càrrega emocional. L'esperit comunitari ens demana viure de forma intensa la pertinença a una col·lectivitat. En el món del treball també s'ha posat en marxa una formació sobre desenvolupament personal i professional en la qual es treballa la inclusió de la gestió de les emocions en l'àmbit laboral. Hem de tenir present el deure de memòria afirmant la voluntat de mantenir intacta, malgrat el pas del temps, la capacitat de commoure'ns davant els sofriments que van patir les generacions passades.

En l'àmbit polític, l'emoció hi és molt present i repercuteix en la imatge de l'home polític ideal. Avui dia els cap d'estat i els polítics en general han de respondre de manera adequada a la demanda emocional de l'opinió i no tots ho aconsegueixen. Cal que es mostrin humans, compassius i empàtics i moltes vegades això pot compensar la mancança intel·lectual i ideològica de molts d´ells. Aquí no puc deixar de pensar en la fredor emocional que manifesta en Vladimir Putin, en aquests moments difícils i la que va mostrar a l'opinió pública l'any 2000 quan va naufragar el submarí Kursk. Altres polítics han entès que la força del lideratge modern es troba en la capacitat de mostrar una sensibilitat, sentiments, inclús fragilitats, completament humanes.

L'emoció, succedani de l'acció? De vegades la decepció i el buit que provoquen el desordre polític, els projectes socials i polítics fallits, la decepció davant de l'actuació dels que ens governen i en un context d'esfondrament d'ideologies i de visions de futur tèrboles fa que les emocions ocupin el lloc dels compromisos. Travessem períodes de canvis profunds i sembla que la població no en serem pas els actors d'aquesta evolució sinó uns espectadors i possiblement, impotents.

L'emoció i el culte del jo. L'emoció és molt més que una compensació del panorama actual, la busquem com un mitjà per ser nosaltres mateixos. Retornar a les emocions pot ser una manifestació de l'individualisme contemporani. Intentem que les emocions no ens amenacin, no tenir por sinó gestionar-les com diuen els especialistes en desenvolupament personal. Volem acompanyar- les amb una exigència d'autenticitat. Ser vol dir sentir i quan experimento una vibració interior és quan assoleixo el nucli central del meu ésser, quan afirmo la meva diferència dels altres.

Hem de deixar de ser racionals? Hi ha corrents que ens diuen que hem de reduir i controlar la influència del cervell o la ment. Sobretot de la part esquerra: analítica i lògica en benefici de la part dreta: més emotiva, intuïtiva i artística. El culte al cos també és important: en rehabilitar el cos rehabilitem alhora l'emoció. Quan es produeix una emoció el nostre cos se´ns fa present a través de modificacions fisiològiques, neurovegetatives i endocrines: alteració de la respiració, suors fredes, tremolors, nus a la gola o canvi en el ritme cardíac. Així, viure d'una manera emocional és viure a tocar del mateix cos, deixar parlar les emocions és donar la paraula al cos.

El món i les emocions. El culte a l'emoció considera el món, més que un objecte de coneixement un mitjà de fruïció. L'experiència dels éssers només interessa si està plena d'emoció. El món no ens motiva com objecte d'investigació científica ni com a matèria a dominar amb la tècnica sinó pel poder de l'afectivitat, de les emocions que la vida ens genera. No és un jaciment de recursos per explotar sinó una font d'emocions a viure. Substituïm àtoms de matèria per partícules emocionals.

Alliberem les emocions. L'alliberament emocional és un procés i requereix el seu temps. Cal emancipar-se de les traves socials, tenim un passat que ens feia reprimir o limitar l'expressió de l'afectivitat. Si no es vol témer ni dissimular les emocions trenquem un tabú inscrit en la nostra cultura des de fa molts anys.

Però, aquest alliberament sempre és selectiu seguint unes normes de comportament. Per exemple en les relacions professionals hi ha certa exigència en mostrar la persona, simpàtica, propera, distesa. Hi ha un límit en l'expressió de les emocions negatives, ja que no és gaire ben vist o acceptat mostrar tristesa, enuig, ràbia ja que aquesta última altera les relacions humanes. A la feina les persones estem en contacte permanent entre elles i la seva eficàcia depèn en gran part de la capacitat de mostrar-nos pacients i amables.

Retornem a les emocions. Amb seny, perquè pot ser la millor o la pitjor de les coses perquè si ho reduïm a una cacera de sensacions fortes, altera la nostra sensibilitat i ens pot fer addictes a les emocions-xoc que cada vegada ens poden demanar més adrenalina. Cal anar substituint a poc a poc la cultura de l'emoció-xoc per una cultura de l'emoció més contemplativa, sensible i tranquil·la i això s'aconsegueix amb una actitud d'acolliment i obertura davant del món. Cal estar disponible i selectiu alhora. Vigilem que l'alliberament de les emocions no es transformi en una reivindicació de més i més adrenalina.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article