Llars


“Casa és el lloc on vius i llar és el lloc de les vivències, de les relacions, de les emocions i sensacions, dels sentiments, allò que sempre serà teu i que t’acompanya o intentes que t’acompanyi quan surts de casa”. (Blog de Dolors Capellades, Psicoterapeuta, ‘La curiositat em defineix’ 10-02-2013)

“El hogar no es de dónde eres, es dónde encuentras la luz cuando todo oscurece”. (Pierce Brown, El hijo de Oro, 2015)

Una llar és un espai on ens sentim segurs i acompanyats. Poc hauria d’importar l’embalatge d’aquesta llar, les seves parets, si les té o les persones amb qui compartim aquest espai vital, si ho compartim amb algú. Hi ha diferents tipus de llars, tantes com individus, persones i situacions poden existir al món. M’agradaria poder parlar de les llars, espais on ens podem trobar segurs i, en certs moments, acompanyats.

La llar més coneguda per tots, és l’espai on vivim, compartit amb altres persones (familiars, amics, desconeguts, plantes, animals... ) i que reconeixem com un espai de pertinença amb una forma concreta de ser i d’estar. Són les llars que decorem o que tractem com ens agradaria que fos o que s’assembli més a allò que ens defineix com a persona i com a subjecte. Les llars on podem considerar que creixem i que ens veuran créixer al llarg del nostre trànsit vital. Són les llars que trobem a faltar quan marxem, ja sigui per etapa vital, per obligació externa o per altres causes inherents a la societat i al pensament competitiu de l’home i que no comparteixen la resta d’éssers del planeta.

Hi ha llars que són temporals que encara tenen forma de casa i que compartim amb familiars, amics o estranys durant un temps concret i que estan de passada en el nostre procés vital i en la nostra capacitat de conèixer i adaptar-nos a altres ambients i cultures, encara que sigui només per un instant. Són llars que cerquem o ens trobem amb la intenció de què siguin agradables i que ens puguem trobar bé en elles i en el lloc que ocupa. Són llars que formen part dels nostres records fotogràfics i mentals dins del nostre procés de creixement personal i vital.

Hi ha llars que arriben, que ens porten, perquè ens trobem malament, perquè una malaltia ens ha portat allà. Llars temporals, pintades de blanc. Asèptiques, però que quan som infants, intenten omplir-se de colors i figures més lúdiques. Són llars situades en parets d’un hospital, d’una residència de gent gran o centres de salut mental, on anem per a ser cuidats i acompanyats per persones desconegudes que ens atendran durant el temps que estiguem allà i, que, segons aquest temps, es convertiran en un familiar més. Són llars on ens sentim més passius, menys actius, són llars de recuperació mental i física, de cura i acompanyament, d’ajudar a sostenir malestars i dolors. Són llars on ens sentim protegits, que no són nostres, però durant un temps, indeterminat, han format part de la nostra transició vital i ens han fet créixer, a nosaltres i als familiars que ens han acompanyat en aquesta estança.

Hi ha llars que només arribem quan som infants i, en alguns casos, ens quedem amb ella la resta de la vida, primer com alumnes i després com a mestres. Són llars d’aprenentatges i habilitats que ens preparen per a la societat que ens envolta i per la nostra forma de relacionar-nos, en un futur, amb el nostre entorn més proper. Són altres mirades que s’incorporen a aquelles que ja tenim i que provenen de les nostres pròpies llars. Són llars que ens formen i que, durant un temps ens tenen cura i ens protegeixen d’allò que ens és desconegut o conegut, però que no volem acceptar o, encara no sabem com acceptar-ho. Que ens mostra que podem pensar per nosaltres mateixos o ser crítics amb el nostre entorn més proper o el més llunyà. Són llars on ens ajuden a créixer i valorar-nos com a persones i subjectes. Són llars on participem amb altres persones desconegudes que poden acabar sent els nostres amics, les nostres parelles o allò que pugui sorgir.

Però hi ha altres tipus de llars que ens porten obligats i que, en certs moments, sobretot quan som petits i adolescents, no entenen per què anem i ens separen de les nostres famílies i de les nostres altres llars, d’aquelles que havíem viscut fins llavors. A vegades, aquesta “obligació” de marxar es fa de forma violenta, d’altres consensuada i d’altres és l’única possibilitat d’obtenir una vida, però és un trencament injust per la incomprensió de les paraules que es poden dir i aquelles que no es diuen. I arriben a llars on persones professionals i altres infants, adolescents i adults, totalment desconeguts, ens abracen i ens somriuen i es mostren propers, però desconfiem, perquè no entenem, en la majoria dels casos, aquesta proximitat. En aquestes llars s’està temps, un temps incert, ple d’ombres i llums, però que donen cura, amor i acompanyament, a part, d’oferir vincle, una paraula i una emoció desconeguda per a molts d’ells, fins i tot aquells adults que han fugit cercant una vida, que els permeti créixer i, sobretot, avançar. Aquestes llars estan plenes de professionals que tenen cura d’aquest vincle i que intenten trobar-lo en l’altre amb la intenció de què el puguin reconèixer en ell i en altres persones que podran trobar-se en un futur, quan ja no estiguin en aquestes llars, sigui per un retorn amb la família, un acolliment o el transitar a una nova etapa vital com és la majoria d’edat i d’emancipació.

Hi ha llars que pertanyen a edificis ple de barrots amb portes de seguretat que es tanquen i s’obren, amb sirenes i claus de seguretat que no tens tu. Amb patis plens, biblioteques buides i tallers per fer coses i tenir el cap ocupat. Llars on les etiquetes d’una vida passada pesa més que la pròpia vida, més que el propi subjecte vital. On els informes mostren les petjades de la bèstia i no les de la persona. Llars que finalitzen però que, en certs casos, es torna a entrar i a la seva esquena es tanquen, per por i inseguretat, les portes de la societat i de la llibertat.

Hi ha llars que només són una persona. Llars que tenen forma de cartrons o un banc. Llars que deambulen pels carrers, cercant oportunitats o una persona que els miri i parli amb ells. Llars sense sostre que, en certs moments, se senten segurs i protegits. Llars en formes de runes d’edificis oblidats o bombardejats per l’home. Llars soterrànies o túnels de metro. Llars plenes de desconeguts i desconegudes que cerquen la seguretat de continuar vivint o llars en vaixells o barques que travessen oceans i deserts de soledat per trobar la possibilitat i el dret a viure com a persona i ésser viu que pertany a aquesta gran llar que és la terra.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article