Tempus fugit

Mai et banyaràs dues vegades al mateix riu! Deia el savi Heràclit, l’obscur, aquell que veia més enllà que els altres i que es va adonar de la fugacitat de les coses i de la vida. El temps s’escola entre les nostres mans, avui més que mai. Temps compactats, multitasking, intromissió durant la pandèmia (i postpandèmia) de la vida pública i professional en el temps privat i intromissió de la vida privada en el temps dedicat a l’àmbit públic. Preparant classes al tren de camí de la feina, aprofitant cada parada mentre ens movem d’un lloc a un altre per mirar què ens diu el mòbil, les xarxes socials, els mails...

Darrerament, sembla que el temps hagi implosionat, col·lapsat sobre si mateix. Abunden fins i tot les bromes sobre quina serà la següent cosa que passarà durant el 2022, després d’una crisi devastadora, una pandèmia mundial, una guerra a les portes d’Europa... Seran els alienígenes després? Un meteorit? Una crisi nuclear? Com si estiguéssim enmig d’una pel·lícula de Hollywood, ja estem esperant la temporada vinent de ‘la vida al segle XXI’, sabent que tard o d’hora vindrà una de grossa i ens farà anar de corcoll. Mentrestant, el temps se’ns cola entre les mans, al mateix temps que, paral·lelament, normalitzem les tragèdies. Evidentment, tampoc podem fer com aquella dita d’“abans els temps eren millors” fins a arribar als organismes unicel·lulars primigenis del Precambrià. Ai! Allò sí que devien ser temps feliços! Però ben curts...

Doncs no! Més enllà de lamentar els temps presents (com sempre s’ha fet des de la nit dels temps) hem de viure els temps que ens han tocat viure, temps ràpids, veloços, col·lapsats sobre si mateixos; vivint diverses vides paral·leles totes succeint alhora (vida física, vida mental, vida digital, vida privada/pública...). I és en aquests temps ràpids que hem d’aprendre a viure, hem d’aprendre a estirar els tempos, a ensenyar a un alumnat acostumat a la velocitat a què vegi que també els tempos lents són importants, si no vitals. Temps per observar pacientment, temps geològic, temps per tenir cura de l’altre, temps per estimar, temps per llegir, temps per passejar pausadament... Se’ns fa difícil explicar-ho si no ho vivenciem, si no ens deixem unes estones perquè els temps flueixin amb més lentitud. Un treball molt difícil quan som part d’una societat imparable.

De fet, aquesta reflexió del tempus fugit, evidentment tampoc és novetat. Ja Omar Khayyam, el gran matemàtic, filòsof i poeta persa, qui lamentant-se de la fugacitat de la vida i dels amors, convidava a gaudir dels plaers (festeig, beguda, plaers...) i a preguntar —si no qüestionar— els designis divins, gairebé (perdó per l’anacronisme) maquiavèl·lics, que havien fet aquesta vida tan curta i ràpida.

L’altre dia vaig llegir que podem allargar la vida fins als 130 anys. Potser més. Potser aconseguim, el dia de demà, arribar fins als dos-cents o 300 anys, o més! Però què en farem d’aquesta vida si els temps continuen anant a tanta velocitat? Desenvoluparem diverses identitats en una sola vida? Acabarem amb noves malalties mentals a causa de viure tantes vides en una de sola? Ho festejarem vivint com els Eloi del llibre Màquina del temps de H.G. Wells, perdent gairebé tota capacitat d’intel·ligència en no cultivar la consciència ni l’angoixa del pas irremeiable del temps en un món només encaminat a la satisfacció immediata? Ai, si, potser sí que és cert que el què ens fa humans, ai, tan humans!, és aquesta consciència i angoixa que el temps se’ns cola, irremeiablement, sempre entre les nostres mans...

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article