Acolliment: empatia, consciència i confiança


Imagina que, de cop i volta, comences a encadenar una mala situació darrera una altra, imagina que, a més, perds el suport del teu entorn amb el dol que això et suposa: potser els teus pares ja són grans?, potser has migrat sol o sola?, o potser has necessitat distanciar-te de la teva xarxa perquè et feien més mal que bé? I a sobre altre cop et quedes sense feina, se t’acumulen deutes, sents una profunda càrrega i soledat i les solucions ràpides són monedes de dues cares que s’acaben convertint en greus problemes... el que t’ajudava a relaxar-te o agafar el son, el que et donava diners immediats quan els necessitaves, el que et mantenia la ment ocupada o et pujava l’autoestima... I imagina, que amb tot això, has de continuar cuidant i donant tot el teu amor i suport al teu fill o filla.

Fins i tot en contextos devastadors, les famílies preveuen i s’organitzen per protegir els seus fills i filles. Però de vegades els esforços d’aquesta no són suficients, i així arriben els infants al sistema de protecció. Els infants en situació d’acolliment han estat separats de les seves famílies perquè aquestes no tenen una situació d’estabilitat ni de seguretat, ni tampoc les xarxes de suport sociofamiliar per assegurar la cobertura de les seves necessitats. La vida d’aquests infants és una lluita. Sense banalitzar el significat més cruent, esdevenen víctimes d’una guerra socioeconòmica.

Actualment, hi ha moltes guerres al món i situacions de conflicte on les famílies pateixen. Malauradament, la societat respon abans perquè esdevenen emergències i s’oblida d’altres realitats properes i quotidianes. Una d’aquestes és la realitat que s’acarnissa amb les pujades de preus com les que estem vivint darrerament, abocant moltes famílies a la pobresa energètica, a l’endeutament, a desgastar les xarxes de suport demanant, devent... entrant potser en un cercle viciós d’endarreriments, penalitzacions, tipus d’interès, mentidetes, i finalment posant a la corda fluixa la salut mental i posant en risc de caure en cercles encara més viciosos, en terrenys més empantanegats i enganxifosos dels que és difícil sortir-se’n.

Acollir infants víctimes d’una guerra socioeconòmica, en canvi, ens posa contra el mirall, ens confronta a revisar com vivim, quines decisions vitals hem pres i com ens sentim respecte a aquelles persones que han pres decisions diferents i viscut de manera diferent. Ens confronta amb la sort d’haver nascut a una família o una altra, en un mateix país o ciutat, ens confronta amb la nostra aporofòbia. Acollir infants desemparats, fills i filles de pares víctimes de la societat de la qual formem part, de la que en som alhora víctimes i botxins, implica un important exercici de consciència.

I, un cop fet l’exercici de consciència i passats tots els processos de l’acolliment, els infants i les famílies acollidores es converteixen en una gran família. Una família que llegeix contes a les nits, que riu amb les pessigolles, que surt d’excursió i es disfressa per Carnestoltes. Gràcies a la confiança mútua entre la família acollidora i la família d’origen, la lluita de l’infant es transforma en seguretat, amor i afecte. Quan es dona el moment del retorn de l’infant amb la família d’origen, “deixar anar” es converteix en un acte d’amor incondicional en què la família acollidora passa a adoptar un rol secundari, de paracaigudes d’emergència, i demostra confiança que el petit no caurà de l’arbre en alçar el vol: confiança en l’infant però també i sobretot, en el cas de l’acolliment, en la seva família d’origen. Els pares d’acollida esdevenen part de les vides de l’infant, en seran sempre uns referents.

La consciència social és la que ens permet comprendre i empatitzar, quelcom fonamental en un acolliment familiar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

María Elena Alfaro Bellati Barcelona
1.

Enhorabuena Laura Enfedaque!!!! me ha encantado la mirada constructora de paz, serenidad, afecto y seguridad, hacia las familias de los menores y adolescentes acogidos. Si queremos la paz, sigamos trabajando por la justicia.
Mil gracias!!! es la primera vez que te leo. Buscaré otros artículos.
Y al conocerte, así como escribes, vives.
Un fuerte abrazo

María Elena

  • 1
  • 0

Comenta aquest article