Construint la normalitat

A hores d'ara de l'any 2022 comencen els dies solejats, amb un tret especial: el luxe de veure rostres sencers sense mascaretes. Els nostres cervells ja no han d'emplenar espais buits per imaginar una expressió facial completa. Descansa, cervell, que ja veiem tot el rostre.

Durant aquests dos anys i alguns mesos més de pandèmia, hem realitzat un exercici d'enfocament i atenció mai fet anteriorment. Ens hem vist amb la necessitat d'interpretar els ulls dels/de les altres. Per consegüent, hem donat valor a la mirada. Hem après a llegir ulls riallers, ulls que mostraven interrogants, ulls que desprenien neguit, por, satisfacció, alegria i tot un ventall divers en qüestions comunicatives.

És en aquest precís moment que sento com sortim tímidament de la foscor en molts sentits. Ho sentiu així també? En el terreny personal, social, de l'oci, professional... entreveiem un cert canvi que ens apropa a allò que abans coneixíem com a "normalitat". La normalitat no deixa de ser allò al que estem (o estàvem) acostumats/es i que establim (o establíem) com a norma. Què era normal per a nosaltres? No guardar distàncies de seguretat, fer reunions presencials, realitzar una sessió formativa amb una vintena de persones, fer trucades telefòniques per acordar el dia, l'hora i el lloc on ens veiem... aspectes que teníem integrats en la nostra manera d'interactuar, de fer, de sentir, tant en l'àmbit professional com personal.

Hem fet un viatge amb un bitllet d'anada sense un final planificat, i no hi ha res que comporti més incertesa que no saber cap a on anem. A les entitats socials com Fundació Intermedia, a la qual pertanyo, en tot moment hem estat en marxa. Tanmateix, hem hagut d'aprendre a accelerar, a agafar velocitat de creuer, a saber descarrilar amb dignitat i a reprendre el viatge, tot provocat per la situació desconeguda. I en tot moment parlo des del sentit profund de tenir sempre present que el centre són les persones. Tota estratègia executada ha estat enfocada a respondre les necessitats de les persones que atenem, així com de les persones que atenen i acompanyen.

I, a partir d'ara, quina serà la nostra normalitat?

Comencem a presenciar un escenari diferent, sembla que tenyit per colors més optimistes. Apareixen dades sobre taxes d'atur que revifen l'esperança que tot torna a una certa normalitat. No obstant això, en relació amb aquestes dades, seria interessant posar a la llum la qualitat de les contractacions i la nova vulnerabilitat sobrevinguda a causa de la pandèmia. Ben segur, és motiu d'una altra reflexió amb l'espai que mereix. La invitació que vol estar present en aquests paràgrafs apunta cap a buscar un espai per convidar a reflexionar i a motivar per traçar el camí. Aturem-nos només un moment per reflexionar. La pregunta és senzilla, però imprescindible: del que hem après en tot aquest temps desenvolupant programes i serveis, què volem mantenir? Què ens agradaria que formi part de la normalitat que ja hem començat a construir?

En aquest recorregut hem afegit a la nostra maleta del sector social noves formes d'interactuar, d'atendre, d'acompanyar, de gestionar equips... ara bé, van ser per sobreviure únicament a la pandèmia? Han de ser les que ens acompanyin d'ara endavant? La virtualitat que abans hi era en un planell imaginari ha cobrat forma i ha estat real. Ha de continuar en el mateix nivell i intensitat? Quina normalitat volem construir en aquest sentit? En definitiva: com volem acompanyar?

Sobre la taula estan les reflexions sobre els models híbrids d'atenció, on presencialitat i virtualitat caminen juntes de la mà. Com mesurem la mida exacta de cadascuna d'elles, a banda de la prudència en termes sanitaris? Hem començat a conèixer els beneficis i les limitacions d'una modalitat i l'altra, així doncs, pensem, valorem, tracem quina és la fórmula més adequada per acompanyar les persones.

Construïm el nou escenari des de la consciència i no des de la supervivència, guardem el que ja no ens cal i aprofitem el que ens fa més grans en el sector social. Sumem a través d'allò que ja hem viscut, que ja hem experimentat, i enfoquem, fem-ho analitzant i aterrant a les situacions concretes. Us confesso que allò que jo vull continuar portant a la maleta és continuar mirant als ulls a les persones, ara ja sense mascareta en el rostre.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article