Confusions

No soc especialista en gènere, ni masclismes o feminismes, però soc dona, observadora i reflexiva, i hi ha aspectes d'aquesta societat que em sorprenen i em confonen. Fa temps que hi dono voltes.

He llegit alguns articles i he tingut converses amb amics i coneguts sobre el tema de la gestació subrogada, que tanta ràbia desperta en alguns sectors feministes. També conec de prop un parell de casos. Em sorprèn que ens posem les mans al cap per aquesta pràctica, quan en aquest país portem dècades congelant, venen i comprant òvuls i esperma i no he sentit mai ningú que digués que estem comerciant amb la vida humana. Per què ens exclamem, doncs, quan una dona decideix fer ús de la seva capacitat de gestar una criatura que, en la majoria de casos, no és genèticament seva?

La primera vegada que vaig veure la pel·lícula Irma la dolça (1963), dirigida per Billy Wilder, amb la Shirley Maclaine i el Jack Lemmon, em va venir al cap com el protagonista, en Néstor, en el fons, també es prostitueix. Pels qui no l'hàgiu vista, en Néstor es passa les nits treballant al mercat central per comprar tots els serveis de la Irma, prostituta. Ella ven la seva sexualitat i ell la força dels seus braços descarregant quilos de carn al mercat de Les Halles, de París. Per què vendre la força és respectable i vendre relacions sexuals no?

Fa un parell de setmanes, l'artista Chanel va quedar tercera a Eurovisió. Els mitjans anaven plens de la gran actuació. Encuriosida, me la vaig mirar, i he de reconèixer que sí, que de ballar en sabien un niu. Ara bé, no vaig poder evitar adonar-me que la Chanel va ensenyar les natges durant tot l'espectacle. Aquí sí, sembla, que cosificar el cos d'una dona està permès.

Una bona amiga, molt inquieta en temes d'igualtat, m'explicava l'altre dia que se sentia ofesa perquè el forner de davant de casa seva havia sortit de la fleca per a donar-li un cop de mà quan l'havia vista inflar les rodes de les bicicletes dels seus fills. Em deia que és perfectament capaç de fer-ho ella i que l'ofenia que, per ser dona, donés per fet que no ho sabria fer. Francament, no sé si aquest forner està carregat de prejudicis o potser, simplement, volia ser amable i aquesta era una manera més de cuidar o, fins i tot, de lligar. Admeto que si m'hagués passat a mi m'hauria anat d'allò més bé un cop de mà i, posats a admetre, confessaré també que m'agrada que un home em deixi passar al davant en entrar i sortir i, fins i tot, que em convidi la primera cita.

Vaig anar a veure Alcarràs (2022), de la Carla Simón, una molt bona pel·lícula, sí senyor, i darrerament he llegit qualsevol crítica que m'ha caigut a les mans. Només en una, i pel meu gust massa breument, es tractava el profund masclisme de la situació que mostra la pel·lícula. Tota la trama gira entorn de la dificultat d'un home, en Quimet, de fer un dol; gestionar les seves emocions, que diríem ara. Es mostra amb nitidesa com el món gira entorn aquesta figura, aquest patriarca, que ell atorga el dret a pertànyer al clan i com ningú és del tot lliure, ja que ell és el nucli, on tot comença i tot acaba.

I és tant d'aquí la imatge que es mostra, tan catalana, tan nostra, que a la majoria els ha passat per alt el masclisme. Perquè de l'autèntic, que ens ve de sèrie, de casa, que l'hem mamat des d'abans de néixer, el que ens és propi; d'aquest, malauradament, en tenim ceguesa congènita.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article