La sedació del patiment social

Aquest escrit vol cridar l’atenció sobre la dimensió política del patiment social. Ho explica a Un món feliç, A. Huxley: “Com més sota la piràmide social, major serà el sofriment. Ningú suggeriria de debò que la manera ètica més apropiada d’abordar els enormes problemes plantejats per l’empobriment pogués ser la supressió del sofriment propi de la pobresa i les seves conseqüències, mitjançant la medicació”. 

La correlació entre empobriment i patiment és de sentit comú. Hi ha multitud d’estudis que presenten evidència de com l’augment de l’atur i de les desigualtats socioeconòmiques tenen un impacte negatiu sobre la salut mental.

Quina lectura fem que Catalunya sigui una de les regions amb les taxes de consum de psicofàrmacs més elevades del món? Sembla inqüestionable que té relació directa amb la precarització en massa de les nostres vides. Medicalitzar el patiment equival a contenir químicament el sofriment, la sobreexplotació, l’atur, les expectatives frustrades (...). És a dir, l’engranatge institucional estaria actuant com un coixí de contenció alhora que desenfoca la necessària anàlisi dels mecanismes i les causes determinants del malestar.

Si assumim la tesi del paràgraf anterior i, per tant, que la medicalització de la vida és un trastorn polític greu, se’n deriven algunes preguntes:

  • En quina mesura la medicalització és un canal per reconduir el malestar i evitar la conflictivitat social? Fins a quin punt és certa la profecia de Huxley?
  • Contribueixen les entitats de la Xarxa de Salut Mental (XSM) a la medicalització de la vida?
  • Els professionals, com ens posicionem? No és responsabilitat hipocràtica dels professionals de la salut frenar el consum de psicofàrmacs quan hi ha suficient evidència científica dels efectes secundaris (reducció d’esperança de vida, l’ataràxia epicúria, el deteriorament cognitiu, la pèrdua de la libido, multiafectació als òrgans vitals...) sobre la salut?

Malgrat la complexitat d’aquestes tres qüestions, l’aspecte que no podem deixar de banda, omnipresent en el sistema de salut mental, és la influència del paradigma biologicista. No podem deixar-lo de banda donat que un dels seus efectes secundaris és atribuir les causes del malestar psíquic i emocional als aspectes biològics del cervell dels individus. Lluny de reconèixer la influència dels determinants de la salut, tendeix a eclipsar la relació entre el dolor i llurs causes.

Més enllà del debat de les causes, si confirmem que l’augment del patiment social incrementa la demanda i el consum de psicofàrmacs, llavors, en els edificis de la Xarxa Salut Mental, en comptes d’una placa anunciant “Centre de Salut Mental”, potser hauríem de llegir “Centre de Control Social”. Aquesta irreverència punky té la virtut d’assenyalar l’entramat institucional responsable de la medicalització.

El corrent social que vulgui aturar la medicalització promoguda pels diferents actors de la xarxa institucional (institucions polítiques, sanitàries i professionals) no té altra opció que modificar el seu nucli motor, que són els convenis i concerts on conflueixen els interessos de les parts implicades; per molts, són l’autèntica cuirassa del paradigma biologicista.

Malgrat les esperançadores escletxes obertes en les parets mestres del sistema, el procés que posi fi a la mutilació química del patiment social requereix un moviment social ampli, amb fortalesa econòmica i fortalesa comunitària (política). I això, no s’improvisa. El punt de partida serà el reconeixement de la complicitat dels professionals en aquest contuberni.

Als Oblidats dels Oblidats, Grégoire Ahongbonon, ens diu que “cal trencar les cadenes de les falses creences sobre la salut mental”. Ho deia amb tristor, després de conèixer els nostres dispositius.
 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article