L’art que sosté persones


La igualtat és un dret inherent a la persona. Així ho recullen tots els tractats, declaracions i normes de les quals ens hem dotat. Però la vida ens posa davant situacions ben diferents, en les que aquest dret no es pot exercir. Factors socials, econòmics, demogràfics... que ens situen en llocs de desigualtat. A totes, en qualsevol moment.

Però el que compartim totes les persones és l'emoció com a vehicle per desenvolupar la nostra humanitat, que adquireix el seu sentit més ple en la relació amb els altres. I és aquí on les arts reivindiquen i demostren el seu protagonisme: en la comprensió de les pròpies emocions, en la seva expressió, en la construcció d'espais segurs en els quals poder-les compartir. Per viure, per créixer, per ser.

Amb aquesta premissa ens vam endinsar en el Mutare més intens que hem viscut mai. Un espai de reflexió, diàleg i acció que ens va permetre viure i sentir com la cultura ha vençut monstres i guanyat batalles. Testimonis sincers i honestos, fràgils però apoderats, que obrien l'ànima per mostrar el poder sanador de la música, la fotografia, la dansa, el teatre o la paraula.

Ara bé, l'art és terapèutic per naturalesa? Tot serveix? O hi ha alguna fórmula secreta perquè els efectes resultin exitosos?

Gràcies als laboratoris que tenim engegats a través de les Beques SOS Cultura de la Fundació Carulla, ens aventurem a enumerar alguns ingredients que els creadors i creadores coincideixen a tenir en compte:

  1. Temps, temps i més temps. Els vincles reals que calen per començar a desenvolupar un treball de connexió emocional necessiten TEMPS. El temps ens dona l'oportunitat d'adaptar-nos a realitats diverses, complexes i sovint molt dures, donant espais de proximitat, complicitat i confiança. Parar, parlar, escoltar i construir juntes.
  2. Projectes flexibles i adaptats a cada persona, a cada situació. Projectes que puguin ser replicables però adaptables perquè cadascú se'ls senti seus, que parlin de la seva realitat i connectin amb les seves necessitats. Que els atrapi i els faci sentir protagonistes i alhora, creadors implicats. Perquè ho són.
  3. L'art com a vehicle d'expressió per connectar emocionalment i compartir experiències. L'art per evadir-se del present, sacsejar i incomodar però també per projectar un futur diferent, a partir de la confiança i la seguretat que genera aquesta connexió.
  4. Prou de “parcel·les individuals”. Els reptes són compartits i cal trencar murs entre sectors (cultural, social i educatiu) que provoquen el desconeixement mutu i la falta de canals de diàleg i comunicació per arribar a les persones que ho necessiten.
  5. En aquesta tasca, el treball en xarxa és determinant. Cal incorporar persones expertes en cada àmbit per generar els canvis sistèmics des de la intel·ligència col·lectiva. La implicació dels diferents agents corresponsables (des dels creadors, a l'administració, gestors culturals, agents socials...) amb diferents funcions, responsabilitats i molta creativitat contra la burocràcia, permetrà la sostenibilitat del projecte.
  6. Per aconseguir aquesta implicació que permeti la continuïtat hem d'avaluar i compartir els aprenentatges i resultats que aporten els projectes, el seu impacte en les persones i en la societat. No és fàcil i tots els que creiem en la cultura com a eina de transformació social busquem la fórmula. Però el resultat el tenim quan escoltem aquells que treballen dia a dia, i sobretot quan escoltem les persones que han viscut l'experiència: la Loli, el Biel, la Marta, la Mouna.... La mostra? Mutare 2022.
  7. Recuperem l'espai públic! Sortim al carrer, busquem espais comunitaris que ens permetin arribar al major nombre de persones possibles. La cultura no només està dalt d'un escenari, penjada en una paret de museu o enmig d'una partitura. La cultura i l'art poden ser (han de ser!) en l'espai públic i a l'abast de tothom. Hi ha cultura per tots i totes, que cadascú lliurement es faci seva la que més li agradi. Perquè serà seva, però serà de tothom.

Perquè la cultura pot sumar en el camí cap a una societat més equitativa i inclusiva, des de la integració de les arts com a llenguatge universal que ens connecta amb la nostra essència. Al cap i a la fi, totes som persones acompanyant persones que necessitem d'entorns sensibles, creatius i sostenibles on puguem viure reconeixent i abraçant les nostres vulnerabilitats. Perquè totes som diferents però som iguals.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article