La importància de les colònies i les sortides escolars

Som molts els centres educatius que, quan arriba el bon temps, anem de bòlit ultimant els preparatius de sortides, colònies i activitats fora del centre.

La logística sovint no és senzilla; mestres i educadores cuidem amb detall cada aspecte perquè res no s’escapi del guió previst, minimitzar riscos i assegurar que tot sigui un èxit. El nivell de responsabilitat amb els menors a càrrec és molt alt i res no pot fallar.

És possiblement per aquest motiu, el de minimitzar riscos i l’aplicació del criteri premi-càstig associat a la tradició conductista, que tot un grup d’infants i joves sempre queden exclosos i sense opcions a participar d’aquestes activitats fora del centre.  

Aquells a qui sovint posem l’etiqueta, moltes vegades guanyada a pols, de maleducats, gamberros, conflictius…. són els que acostumen a no poder assistir mai a cap excursió mantenint així la seva visió reduïda i limitada del món.

En altres ocasions potser són premiats i podran anar a alguna d’aquestes sortides, ja que estan en ratxa i ho estan fent més bé que de costum. Llavors apareix un altre entrebanc, la dificultat econòmica per fer front a aquestes activitats que sovint representa un cost extra per les famílies. A vegades s’esquiva gràcies a ajudes i beques, en altres casos no.

En tot cas per un motiu o per un altre hi ha joves que acaben la seva escolaritat als 16 anys i sempre han estat vetats de qualsevol sortida fora del centre, sobretot si aquestes tenen una durada de més d’un dia. Aquells que treballem en el món de les UEC en coneixem molts casos.

Les colònies i les sortides tenen el potencial d’esdevenir experiències de ruptura. Permeten desenvolupar-te en un entorn diferent, sentir-te vulnerable, visitar espais que no són el teu món habitual, poder jugar un altre rol, cohesionar els grups.

Entrar en contacte amb la natura de la qual moltes vegades estem desconnectats. Permeten desconnectar per després connectar millor. Ensenyen formes d’oci saludable, es posen en pràctica els valors, les habilitats socials...

Sovint, els joves a qui vetem per no complir amb les normes establertes, tampoc van mai a enlloc amb les seves famílies, ni el cap de setmana, ni per vacances. La seva realitat sempre succeeix en els mateixos espais i dinàmiques.

Després d’anys de dur a terme sortides i colònies amb joves amb dificultats de conducta i d’adaptació al medi escolar, juntament amb les meves companyes de la Fundació Main, cada curs ens és inevitable posar novament la balança i valorar riscos i oportunitats que suposen aquest tipus d’activitats, ja que necessiten altes dosis d’energia i motivació per part dels equips educatius perquè tot vagi bé.

A cada sortida ens passen mil coses, conflictes, nits de guàrdia, riures i plors, discussions, negociar, acordar, límits, humor, joc, vincle, assemblees nocturnes... Tot forma part d’aquesta experiència d’aprenentatge que genera anècdotes que perduren en la memòria i en el temps.

Els que ens dediquem a l’educació sabem que en l’aprenentatge hi ha d’haver emoció, que les habilitats i les competències han de posar-se en pràctica més enllà de contextos teòrics i estèrils. Per tant, necessitem que puguin arribar a tot l’alumnat aquestes experiències de pedagogia intensiva.

Hem d’ajudar a ampliar el camp de visió dels nostres infants i joves. Sorprèn com alguns nois i noies que en el seu entorn presenten males conductes, en un nou entorn d’aprenentatge es confronten amb la seva fragilitat i funcionen molt diferent.

S’enyoren de la família, però alhora es fan més autònoms. Cuinant, compartint, organitzant-se i duent a terme tasques que habitualment deleguen als adults. Descobreixen la muntanya, el mar, la neu altres pobles... Elements que per sorpresa nostra mai havien vist abans.

Tenir en compte algunes coses i haver fet un bon treball previ amb l’alumnat és important perquè tot vagi bé. Malgrat que les sortides siguin un espai on es poden millorar les relacions entre educadors i educands, l’acció tutorial i el vincle fet durant el curs és bàsic.

Que els infants o joves puguin participar de la proposta en la mesura del possible, destí, allotjament, activitats, música que es posarà, que soparem, horaris... tant li fa el nivell de decisió, però han de poder participar d’algunes d’elles. Posar aventura i emoció en el relat ajudarà també a motivar la participació.

Allotjar-se en espais amables i sans, on siguin ben rebuts i les persones que ho regeixen siguin facilitadores. L’experiència d’altres professionals o altres promocions pot ser molt útil també a l’hora de decidir un destí.

La participació dels equips educatius en les activitats físiques, culturals, àpats... funciona molt bé i dona sentit de vivència compartida. En alguns casos hi ha tendència a delegar tota la responsabilitat a monitors externs, però si els educadors habituals també participen tot és més fàcil.

Dotar els equips de personal qualificat i ràtios suficients també serà un element clau per no haver de limitar la participació a ningú i enviar els equips educatius a patir. Fer una feina prèvia de cerca de beques públiques o privades perquè ningú hagi de quedar-se a casa per raons econòmiques.

En fi, jo no tinc cap fórmula màgica i cadascú té la seva recepta, ben segur que no hi ha mesures universals, cada curs és diferent i no és fàcil que tot vagi segons el previst.

Tampoc pretenc que cap equip educatiu se senti jutjat per les seves decisions, evidentment no tot s’hi val i s’han de posar límits, però en molts casos veig que s’apliquen les conseqüències de l’incompliment de normes penalitzant aquestes activitats.

Per desgràcia hi ha contextos amb ràtios impossibles on segurament els professionals es veuen obligats a filtrar l’alumnat i hi ha ocasions també on potser el jove no està preparat, però no es pot vetar eternament.

Crec que seria convenient que en els equips educatius a l’hora de prendre decisions es recordés aquella frase de l’escriptor Manuel de Pedrolo: “Entre la intransigència i la feblesa la flexibilitat”.

En resum, crec que s’hauria de dotar a les colònies i sortides escolars del valor que es mereixen i fer que tothom se’n pugui beneficiar fins i tot aquell alumnat que a vegades creiem que no s’ho han guanyat.