Laborit, el crit de la gavina

La directora del Teatre Visual Internacional de París, Emmanuelle Laborit, ha estat convidada aquest dimarts 14 de juny per l’Escola de pensament del Teatre Lliure de Gràcia a la sessió Què podem dir quan ens quedem sense paraules? Vint-i-vuit anys després d’escriure, el 1994, el seu llibre Le cri de la mouette (El crit de la gavina), el testimoni vital de la coneguda actriu i autora sorda continua ben vigent en la societat actual.

Tot i que em resulta impossible, per raons de feina, anar en aquesta ocasió a veure Laborit, l’anunci del seu pas per Barcelona m’ha motivat a rellegir de nou alguns dels capítols d’aquell títol tan colpidor. Guardonada el 1993 amb el premi Molière per la seva revelació teatral en la comèdia Les Enfants du silence, Laborit es va convertir en la primera actriu sorda que va rebre aquesta alta distinció. Més endavant, la seva carrera al teatre i al cinema en llengua de signes ha continuat creixent.

De caràcter autobiogràfic i escrit en primera persona, el llibre s’acosta a la infantesa i adolescència de Laborit. Arrenca explicant les dificultats que tenia de petita per articular paraules i recordant els sons que feia, com si fos una gavina, per cridar l’atenció. És una història personal càlida, directa, entranyable, a voltes dura i amb molta rebel·lia juvenil per anar conformant la seva identitat de persona sorda signant. Gràcies a la llengua de signes i al teatre, al llarg de la seva vida, Laborit ha assolit la màxima plenitud comunicativa i l’èxit professional.

Quan l’any 1993 va estrenar l’obra Les Enfants du silence als teatres Mouffetard i Ranelagh, l’entusiasme va ser general. Un dia, per exemple, un pare que tenia un fill sord, va plorar d’emoció i va decidir aprendre la llengua de signes que fins aleshores havia rebutjat. L’alliberament que va trobar Laborit en la llengua de signes contrasta amb el sentiment d’incomprensió i de còlera que sovint aflorava en ella de jove quan, malgrat el suport familiar, se sentia aïllada o menyspreada en un món d’oïdors. Per exemple, en el llibre relata com, a la seva colla de sords, els havien fet fora del MacDonalds perquè als responsables del local no els agradava que fossin clients.

Just el mateix dia que m’he submergit de nou en la lectura, que en la versió castellana es titula El grito de la gaviota, m’arriba una notícia xocant. La fiscalia de Bilbao vol, de manera cautelar, apartar dels seus pares un nen sord de dos anys, que es comunica en llengua de signes. La fiscalia demana que la guarda temporal del menor passi a una entitat pública. No entraré en els fets perquè no conec amb tots els detalls els motius, ni les circumstàncies ni el context, ja que no he parlat amb les fonts directament afectades. Ara bé, d’entrada ja em sembla gravíssim i poc rigorós que, en un escrit així, es justifiqui una mesura tan severa per evitar que el nen sigui “sordmut”, fent servir una terminologia anacrònica que no s’ajusta a la realitat.

Tanmateix, els instructors del cas —abans de prendre una decisió en la propera compareixença prevista— farien bé de conèixer l’exclusió social que Emmanuelle Laborit i tants d’altres nens sords han viscut al llarg de les seves vides fins al descobriment de la llengua de signes. Si l’objectiu de tots és que puguem escoltar-nos els uns als altres, caldria que també escoltéssim les opinions de totes les persones sordes sense excepció. Que escoltéssim els signes i no només les paraules orals.